AQÜEDUCTES DE MONÒVER

María Luisa Román Mira, Revista de Festes (Monòver, 2005), pàg. 43-46

Dedique este article al meu marit Pepe, per aguantar amb paciència la meua afició a l'escriptura i a la fotografia.



En este article ens proposem fer una descripció del sistema d'abastiment d’aigua que s’ha fet en la nostra població de Monòver; per tant, parlarem de les rambles i dels aqüeductes de què consta el nostre terme municipal. Podem classificar l’article en tres parts: una primera part, on fem la descripció de les rambles; una segona part, on hi ha la descripció més concreta dels aqüeductes; i una tercera part on ens centrem a comentar el sistema d'abastiment del poble. Hi hem introduït bastants fotos comentades, les quals serveixen de suport a la descripció amb paraules que n’hem fet.

Rambles

Monòver té a la part oest la zona muntanyosa més important del terme: la Safra més al sud i la Solana més al nord. De la Safra ve la rambla anomenada Tarrafa. El nom de Tarrafa ve molt ben especificat en el primer pla realitzat de la població el 1812 per D. Francisco Cohello, Tinent Coronel d’Enginyers. En la actualitat, en els mapes que s’han anat fent més recents, ve amb el nom de Salitre, segurament per les fàbriques de salnitre que hi havia. Esta rambla rep com a afluent la de Xinorla, que ve del paratge del mateix nom.

De la Solana també ve una altra rambla que discorre paral·lela al poble per la part nord; és l’anomenada rambla de l'Esperisant o de l'Esperit Sant, la qual compta també amb un afluent, la rambla de la Sénia. La rambla de l'Esperisant també ha perdut el seu nom original, segons el pla anteriorment mencionat, pel de rambla del Charco. Segurament, pel motiu de trobar-se en el seu llit el Charco Amargo.

El diccionari Madoz (1845-1850) fa la següent descripció de Monòver pel que fa a la geografia del poble. Diu el següent:

TERRENO Y RÍO: Participa más de monte que de llano; es generalmente tenaz, pedregoso y secano y comprenderá sobre. 9.600 jornales de tierra de diferentes calidades: hacia el sur de la población se encuentran las pequeñas muestras denominadas de Abajo y de Arriba, las cuales van continuando. en cuesta por ¾ de legua y se fertilizan con las aguas que nacen de Chinorla y el Bull y unos 8 jornales con las escasas corrientes del riachuelo Tarrafa que pasa a la distancia de 500 pasos. A la distancia de ¼ de legua al este hay una fuente recomendable por la virtud de sus aguas, cuyos baños son sumamente útiles para curar las erupciones cutáneas y las llagas venéreas como lo acredita la experiencia; más no hay comodidad alguna para bañarse y los que lo necesitan se ven precisados a entrar en el estanque conocido con el nombre de Charco Amargo donde se acopian dichas aguas.

Més tard s’ubicarien en esta zona els banys de la tia Juana, que en aquells temps eren els millors banys públics que hi havia a Monòver, juntament amb la rambla riu Vinalopó. Els banys de la tia Juana comptaven fins i tot amb un trampolí que encara es conserva, una magnífica roca!! Des d’este trampolí es llançaven els jóvens més arriscats.

-Diuen que «en estiu, tot el mon viu» .

-Axó u sabrá Coriste el capusantero. Lo que si es pot asegurá es que en estiu, nada en el riu o en es charcos amargs.

(Amancio Martínez, Cañis y cañisaes, Monòver, 1950)


Plànol del terme de Monòver en què s'observen les rambles que passen al sud i al nord de la ciutat.



1. Aqüeductes



Amb el sistema de reg, l’home es veu obligat a salvar l’obstacle que les rambles li ocasionaven, ja que havien d'elevar les séquies, la qual cosa es va fer mitjançant aqüeductes. En les nostres rambles disposem de 7 aqüeductes, dos dels quals són xicotets i cinc més grans. Estos són molt dignes d’admirar per la seua construcció i antiguitat. Passem a comentar-los a continuació:





Aqueducte del barranc del Governador en el terme d'Elda. El pont passa per damunt del camí antic entre Monòver i Elda. Dalt, fotografia de María Luisa Román; baix, oli de Gregorio Martínez.



Aqüeducte del Belig

El primer brollador o naixement del qual es va abastir Monòver va ser el de Xinorla, que amb les seues aigües regava l'horta de Dalt o de Xinorla i la de Baix o Safarig. A estes aigües també s’unien les del Campo Santo, el Bull i el Barranquito, i alguns brolladors xicotets que hi ha pel trajecte fins al Molinet. En el Molinet trobem un aqüeducte del qual no hem aconseguit documentació sobre la seua antiguitat. Al costat hi ha un molí, del qual encara perviuen les seues ruïnes. A causa de creuar-lo un camí important i molt transitat, el 1997 i estant Joan Serrano de regidor, es demana una subvenció a la Diputació Provincial d’Alacant per a reforçar-lo i el 28 de gener del citat any s’aprova amb la quantitat de 494.303 pessetes.



Aqueducte del Belig fotografiat des de dalt del Molinet



El Bull

Este aqüeducte es troba en la rambla del Salitre, que comença en el Bilaire i acaba en el Vinalopó. És molt xicotet. La séquia ix de la bassa i a pocs metres creua la rambla. Tot i que el desnivell no és molt gran, la séquia ha d’elevar-se. L’aqüeducte consta de dos ulls d’uns 3 metres de llum i 2 o 3 metres d’altura. Són de forma ogival; les dovelles són de carreuat i la clau la forma una sola pedra. És impossible trobar-lo a simple vista, ja que està totalment cobert per canyes i tan sols emergeix la sèquia. El nostre encontre va ser casual: un dia d’excursió quan, juntament amb dos amigues, estàvem assegudes vora la bassa esmorzant i, entre crespell i crespell, ens vam adonar de l’existència de la sèquia.

Rambla avall hi ha un xicotet paratge digne de mencionar, perquè dins d’una rambla pelada d’arbres hi ha com un oasi de pins que dóna gust creuar.


Aqueducte del Bull



Puente cruce (Pont de la Gota)

Just en l’encreuament de la rambla Salitre i Xinorla tenim un altre aqüeducte, la construcció del qual fou el 1780. Consta d’un únic ull, la qual cosa el fa peculiar, de 7’50 metres d’altura. L’arc és de forma ogival rebaixat i les dovelles són de carreuat com els estreps. La sèquia es conserva tota, però està molt desgastada pel pas del temps. Les parets són de pedra desigual.


Pont de la Gota



Pont de la Gota. Detall de la data: 1780



El Safarig

Ja en el Safarig tenim les restes de l’aqüeducte més antic de tots. En resten dos ulls sencers visibles i un altre menys visible perquè es troba, en part, cobert per enderrocs. Els ulls tenen 4’50 metres de llum i 5 metres d’altura. La séquia està completament plana i s’han perdut els laterals pel pas del temps. En este punt comença el subterrani del llit de la rambla que, després de salvar el poble, torna a la superfície prop de l’antic escorxador, anomenat el Matador.



Pont del Safarig, a la rambla del Salitre. Foto: Ultralocàlia



Aqüeducte rambla del Charco

L’aqüeducte de la rambla del Charco està situat a uns 300 metres rambla amunt dels banys de la tia Juana. Té una reparació en la part lateral més alta, poc acord amb la resta de l’aqüeducte, ja que està construïda amb rajoles. Es conserva tota la séquia original menys en el tram reparat. La part més baixa es conserva perfectament i consta de 3 ulls de 3 metres de llum. Els 4 estreps tenen forma romboïdal que van pujant en disminució. En arribar a la línia d’arrancament, dos d’ells van tancant i acaben en punta per la part de l’intradós, mentre que altres dos continuen pujant fins al final de l’altura i acaben també en punta. L’arc és de mig punt. La pedra és de pedrera mesclada amb pedra del terreny. L’altura és de 6 metres i a partir de 4 metres comença l’arc.

Cal apuntar que esta rambla té dos brolladors (el del Charco Amargo i un altre que hi ha molt més avall, al fons de Casa Caramanyola), dels quals, encara ara, brolla una poca d’aigua.



Aqueducte de la rambla de l'Esperisant o Esperit Sant



Les Cases del Senyor

No podem oblidar el magnífic aqüeducte que tenim en les Cases del Senyor, ja que la rambla passa justament per dins de la pedania. Els 5 ulls de què consta són desiguals (el major té 6’50 metres de llum; el més xicotet 1’90, mentre que els tres restants 2’60) i l’arc, que és de mig punt, comença des del sòl. Convé ressaltar que este és l’únic aqüeducte dels mencionats que encara està desenvolupant el paper per al qual es va construir.



Aqueducte de les Cases del Senyor



Aqüeducte camí de la Canyadeta-la Pedrera

Entre la Canyadeta i la Pedrera, al costat del camí, hi ha un xicotet aqüeducte. Quan es va desviar el camí perquè no passara per davant de la casa de Quiles es va haver de desmuntar, de manera que va quedar travessat pel camí.


Aqueducte del camí de la Pedrera a la Canyadeta



2. Abastiment d’aigua i sobresequier en la Canyadeta



L’any 1850, el senyor Onofre Payá Cerdá, Antonio Marhuenda de Azorín i Joaquín Pina de Gonzálbez, que constituïen la societat La Valiente, realitzaven en el lloc anomenat canyada de l’Església una excavació i galeria per a l'extracció d’aigua i van sol·licitar l’autorització del Govern necessària per a l’explotació d'esta mina.

A esta petició es van oposar els regants del brollador de Xinorla i l’Ajuntament, que des de temps immemorial utilitzava eixa aigua per a l'abastiment de la població, tot al·legant que l’obertura de la Canyadeta perjudicaria el cabal d’aigua del brollador de Xinorla.

Per R.O. de 31 de desembre de 1851 es va autoritzar l’obertura del brollador de la Canyadeta. Esta ordre disposava que durant quinze dies s’observara si per esta obertura disminuïa el cabal de Xinorla i, que si així ocorria, es tapara la Canyadeta perquè les coses tornaren a l’estat en què anteriorment es trobaven. Es va obrir la Canyadeta, es va secar el naixement de Xinorla i, una vegada comprovat el fet per un enginyer enviat pel Govern Civil, es va tancar aquell brollador.

Hi van haver de passar vint anys perquè tornara a obrir-se el citat brollador per part de la societat La Valiente, que es va fondre amb La Neptuno. Una altra societat de l’època, a banda d’aquestes dues, era La Artística. (Si fem una comparació respecte als noms que actualment reben les companyies d’aigua com ara Aqualia o Aquagest Levate, hi podem observar com d’enginyosos eren abans i els noms tan suggeridors que posaven, i com de senzills i poc imaginatius són ara).


Rebut de la sociedad d'explotació de l'aigua La Nueva Artista.



La tercera vegada que es va obrir el brollador de la Canyadeta va ser el 1908 i la quarta vegada el 1914. El catorze d’agost de 1946, a conseqüència de la mort de l’últim propietari de la Canyadeta, Tomàs Martínez Pina, el naixement passa a ser propietat de l’Ajuntament. (Convé mecionar que quan era possessió de Tomàs, el poble s'abastia de l’aigua que volia; és a dir, podia fer-ne un ús gratuït i lliure).

És important mencionar que en la Canyadeta és on tenia lloc la major activitat pel que fa al tema de l’aigua. Si ens centrem en la séquia que va per damunt de l’aqüeducte, direm que el material era de pedra natural tallada a mà per maça i cisell. Esta pedra era arenosa (una roca formada per la deposició de vent i aigua a través del temps) i estava formada per quars. S’utilitzava esta pedra perquè és més blana per a treballar que la resta.

Ací a Monòver, tenim les pedreres de la Canyadeta i de la Pedrera, que són d’este tipus de pedra. En esta contornada de la Canyadeta hi havia un taller on es fabricava séquia i canonada redona. Per a fer la canonada tenien un mecanisme molt rudimentari, però era el material de què es disposava llavors: mentre que un burret anava donant voltes, una broca anava perforant la pedra en redó, i després els extrems es remataven en mascle i femella. És curiós comentar que en el parc natural que hi ha en la Canyadeta es van aprofitar amb molt d’encert peces de pedra planes per a formar la font i dos peces de séquia en posició invertida que serveixen de bancs per a asseure’s.



Restes de la canonada que es fabricava a la fàbrica de pedra de la Canyadeta.


Font de l'àrea recreativa de la Canyadeta, feta aprofitant unes lloses de séquia.


Banc fet a partir d'un bocí de séquia.



El sobresequier és l’encarregat de repartir l’aigua de reg i de controlar les hores que corresponen a cada regant. En els Llibres de Claveria de Monòver (1652 a 1694) apareixen reflectits els sous o jornals. En estos anys hi va haver dotze sobresequiers distints, però el sou (4 lliures anuals) no va canviar en absolut durant eixe temps. Quan ja es va estabilitzar la qüestió de l’aigua de la Canyadeta, l’aigua es venia a 1’50 pessetes el centímetre de profunditat en la superfície de la bassa i hora de reg. L’encarregat d’este treball era el senyor Salustiano Monzó Sanchiz, amb un jornal de 10 pessetes diàries. Amb el temps el va succeir el seu fill Bernardo, el qual era conegut en el poble amb el sobrenom de “concejal Albarca”, ja que havia de compaginar el seu treball amb el de regidor i, a vegades, no li donava temps de canviar-se de roba. Bernardo fou l’últim sobresequier de Monòver.


Bibliografia



  • POVEDA BERNABÉ, Rafael (1995), Els Llibres de Claveria de Monòver (1652-1695), Ajuntament de Monòver, Monòver.

  • SANZ SAINZ, Carmelo (1947), La ciudad de Monóvar. Memoria sobre administración local, Ajuntament de Monòver, Monòver.

  • Diccionario Madoz (1845-1850)

  • MONTORO PINA, Francisco(1991) Cañisaes. El llibre de Munove.Instituto de Cultura “Juan Gil-Albert”. Asociación de Estudios Monoveros.


Agraïments

A Don Gregorio Martínez: per ser el culpable que este article aparega en la revista, ja que, a partir de mantindre una conversa amb ell, i després de veure el seu quadre, vaig anar a intentar traure una fotografia que es pareguera; i, a partir d’aquí, em vaig embolicar en este tema.

A Fenollar, enginyer de l’Ajuntament de Monòver.

A Alicia Cerdá, bibliotecària de la Biblioteca Municipal de Monòver.

A Consol Luz, per haver-me ajudat en la correcció lingüística del text.

A Baltasar Palicio.

A Pepe Mallebrera.

A Pedro Fenoll.

A Manolo López.