|
ACORD
DE L’ACADÈMIA VALENCIANA DE LA LLENGUA (AVL), ADOPTAT EN
LA REUNIÓ
PLENÀRIA DEL 9 DE FEBRER DEL 2005, PEL QUAL S’APROVA EL
DICTAMEN SOBRE ELS PRINCIPIS I CRITERIS PER A LA DEFENSA DE LA
DENOMINACIÓ I L’ENTITAT DEL VALENCIÀ
ANTECEDENTS
L’Acadèmia
Valenciana de la Llengua, ens normatiu del valencià, segons establix la
Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana, té entre
les seues competències la de «vetlar per l’ús normal del valencià i
defendre la seua denominació i entitat» (art. 7.d).
D’acord amb
l’article 4 de la mateixa Llei, l’AVL en les seues actuacions
s’inspirarà en els «principis i criteris [...] que es desprenen del
dictamen aprovat pel Consell Valencià de Cultura [...] que figura en el
preàmbul de la llei», el qual, pel que fa al nom i a la naturalesa del
valencià, establix el següent:
a) «El nostre Estatut d’Autonomia
denomina “valencià” a la llengua pròpia dels valencians, i per tant
este terme ha de ser utilitzat en el marc institucional, sense que
tinga caràcter excloent.»
b) «L’esmentada denominació “valencià”, i
també les denominacions “llengua pròpia dels valencians” o “idioma
valencià”, o altres, avalades per la tradició històrica valenciana,
l’ús popular, o la legalitat vigent, no són ni han de ser objecte de
qüestionament o polèmica. Totes servixen per a designar la nostra
llengua pròpia.»
c) «El valencià, idioma històric i propi de la
Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els
corresponents Estatuts d’Autonomia dels territoris hispànics de
l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia.»
Partint
d’estos principis, el Ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en la
reunió del 19 de desembre del 2003, va aprovar una Declaració
institucional sobre el nom i entitat del valencià i sobre la normativa
oficial vigent, en la qual s’establien, entre altres, estos postulats:
1.
«La denominació de valencià és tradicional, històrica, legal,
estatutària i, per tant, la més adequada al marc institucional.»
2.
«Esta denominació no és incompatible ni ha d’entrar en contradicció amb
altres denominacions també tradicionals, històriques i legals, que rep
la llengua pròpia dels valencians.»
3. «El nom de la llengua i la
seua naturalesa no han de ser objecte de polèmiques inútils ni de cap
classe d’instrumentalització cultural, social ni política, ja que això
només contribuïx a fomentar la desunió entre els parlants, a dificultar
la promoció del seu ús i a obstaculitzar la seua normalitat plena.»
4.
«La diversitat onomàstica del valencià no pot servir de base a
iniciatives que projecten una imatge fragmentada del sistema lingüístic
que els valencians compartim amb altres territoris. Les iniciatives que
adopten els poders públics per a difondre el valencià fora del nostre
àmbit lingüístic tenen tot el reconeixement de l’AVL. En tot cas, estes
han de garantir la difusió de la nostra peculiaritat idiomàtica i s’han
d’ajustar a criteris conceptuals i onomàstics de caràcter integrador.»
A
més, en el punt 5 d’eixa mateixa Declaració, s’anunciava un dictamen
més detallat i precís sobre les qüestions anteriors, alhora que, en el
punt 6, l’AVL demanava «a les institucions públiques ser consultada en
tots els casos en els quals es legisle o es prenguen iniciatives sobre
el valencià, en allò que afecta les competències legals que té
atribuïdes».
En virtut de tot el que antecedix, atesos els articles
4, 7.c i 7.d de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat
Valenciana, de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el Ple
de l’AVL, en la reunió del 9 de febrer del 2005,
ACORDA
1.
Aprovar, amb caràcter prescriptiu, el Dictamen sobre els principis i
criteris per a la defensa de la denominació i l’entitat del valencià,
que s’adjunta.
2. Publicar-lo, atés el que establix l’article 26 de
la Llei 7/1998, en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana als
efectes prevists en l’article 5 de la mateixa Llei.
3. Comunicar-lo al Govern Valencià i a les Corts Valencianes.
4.
Transmetre’l al Govern d’Espanya, al Congrés dels Diputats i al Senat,
així com a les altres entitats normatives de les llengües de l’Estat
Espanyol.
5. Difondre’l entre la societat valenciana i, molt
especialment, entre les universitats i totes les entitats que s’ocupen
de la promoció del valencià.
Dictamen de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
sobre els principis i criteris per a la defensa
de la denominació i l’entitat del valencià
PREÀMBUL
L’estima
dels valencians per la llengua pròpia, considerada com la principal
senya d’identitat del poble valencià, ha quedat palesa al llarg de la
història. Esta estima s’ha manifestat, especialment, en tots els qui,
al llarg dels segles, l’han usada com a vehicle habitual de comunicació.
Units
per l’estima a la «llengua pròpia» («la més alta manifestació de la
personalitat d’un poble»), els signants de les Normes de Castelló,
l’any 1932, van saber sumar les voluntats i les «diverses tendències
culturals i polítiques» del moment en un acord històric, amb la
convicció que el futur de la llengua, que volien pròsper, depenia molt
especialment de l’assoliment d’unes bases «per a la unificació de
l’ortografia valenciana». Ho feren superant tota classe de
plantejaments individuals, amb la convicció que el sistema acordat
seria, en el futur, «rectificat i millorat», «a base d’amples acords»
superadors de punts de vista diferents. Era un acord «sense vençuts»,
considerat com el punt de partida necessari per a satisfer les
inquietuds d’un poble, deien, que «comença a sentir la dignitat de la
llengua pròpia».
Des d’aleshores, s’han multiplicat els estudis
sobre el valencià i els treballs de depuració i de modernització de la
llengua, alhora que s’han produït notables avanços en la seua
recuperació i normalització social. No obstant això, la qüestió de
l’entitat de l’idioma i de les implicacions onomàstiques que se’n
deriven dista encara d’estar superada des d’una perspectiva
sociolingüística, a pesar que, des del punt de vista de la ciència
filològica, per una banda, i de la legalitat estatutària valenciana,
per l’altra, el tema es puga considerar resolt. Per tant, cal encara un
esforç sensat, solidari i convergent per a evitar polèmiques que sols
perjudiquen l’ús i la promoció del valencià i, de retruc, els
interessos valencians fora de la nostra Comunitat.
Com és sabut, un
sector de la societat valenciana considera que l’idioma propi dels
valencians coincidix amb la llengua que es parla en altres territoris
de l’antiga Corona d’Aragó, mentres que un altre sector considera que
és una llengua diferent. Esta polèmica s’ha vinculat, sovint, al tema
de la identitat nacional dels valencians. Per això, en alguns sectors
socials, ha tingut ressò la tesi segons la qual identificar l’idioma
propi dels valencians amb el d’altres pobles (especialment Catalunya)
contribuiria a la pèrdua de les senyes d’identitat del poble valencià i
a una hipotètica submissió exterior.
Així mateix, alguns sectors
socials han considerat insuficient la incorporació al model de llengua
formal de solucions lingüístiques valencianes plenament vives i
avalades per la tradició clàssica, per la qual cosa han propugnat una
independència total dels valencians quant a la codificació de la seua
llengua pròpia com a única via de corregir eixa situació.
L’Estatut
d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (Llei Orgànica 5/1982, d’1 de
juliol) va establir la denominació de valencià per a l’idioma propi
dels valencians, sense que el legislador determinara l’entitat
filològica del que es designava amb eixa denominació ni especificara la
institució normativa de la llengua. Un plantejament tal no ha
aconseguit tancar la polèmica, ja que ha permés i permet
interpretacions diferents. Per a uns, el fet que l’Estatut parle de
valencià equival a dir que esta llengua no és la mateixa que la que es
parla en cap altre lloc. Per a altres, en canvi, la solució estatutària
respon al reconeixement d’una denominació secular per a referir-se, en
l’àmbit de la Comunitat Valenciana, a la llengua que els valencians
compartim amb altres pobles de l’antiga Corona d’Aragó. Per a uns
altres, encara, és perfectament compatible reconéixer la unitat de la
llengua i defendre alhora les característiques genuïnes del valencià,
com a via per a superar les discrepàncies de percepció lingüística
existents en la societat valenciana.
La promulgació de la Llei d’Ús
i Ensenyament del Valencià (4/1983, de 23 de novembre, de la
Generalitat Valenciana) esdevingué un fet històric de primer orde en el
procés de recuperació del valencià. Per primera vegada es fixaven les
bases legals necessàries per a superar la relació de desigualtat
existent entre les dos llengües oficials de la Comunitat Valenciana,
mitjançant l’articulació de les mesures legals pertinents per a
impulsar la incorporació del valencià al sistema educatiu i fomentar-ne
l’ús. Així mateix, el preàmbul de la Llei establia que la «llengua
valenciana és part substancial del patrimoni cultural de tota la nostra
societat» i que «la recuperació i l’extensió del seu ús com un dels
factors de retrobament de la nostra identitat com a poble, ens pertoca
també a tots els valencians». Però, a pesar d’eixos encerts
inqüestionables, la Llei no va definir tampoc l’entitat de la llengua
ni va establir l’òrgan normatiu corresponent.
La Llei de Creació de
l’AVL (7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana) ha
suposat una fita important en el procés d’harmonització de les
diferents posicions, partint de la base que totes contenen elements
positius per a la nostra llengua. En relació amb la qüestió onomàstica,
reconeix que la denominació de valencià és la més adequada per a
referir-se a l’idioma propi dels valencians i, al mateix temps,
proclama que este idioma «forma part del sistema lingüístic que els
corresponents estatuts d’autonomia dels territoris hispànics de
l’antiga Corona d’Aragó reconeixen com a llengua pròpia» (Preàmbul).
Per una altra part, en relació amb el model lingüístic, l’esmentada
Llei garantix que els valencians, mitjançant l’AVL, siguen responsables
de la normativització del seu idioma en la Comunitat Valenciana. No
obstant això, en la pràctica, el problema de fons no s’ha resolt, tal
com evidencia la recurrència amb què el tema de l’entitat i del nom del
valencià ha sigut motiu de controvèrsia en els últims anys.
En
conseqüència, l’AVL, conscient de la necessitat de resoldre estes i
altres ambigüitats, que només provoquen polèmiques contraproduents per
a l’ús normal i per al prestigi de la nostra llengua, aprova, amb
caràcter prescriptiu, el següent
DICTAMEN
1. D’acord amb les
aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX
fins a l’actualitat (estudis de gramàtica històrica, de dialectologia,
de sintaxi, de lexicografia...), la llengua pròpia i històrica dels
valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que
compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes
Balears i el Principat d’Andorra. Així mateix és la llengua històrica i
pròpia d’altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó (la franja
oriental aragonesa, la ciutat sarda de l’Alguer i el departament
francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos
territoris constituïxen una llengua, és a dir, un mateix «sistema
lingüístic», segons la terminologia del primer estructuralisme (annex
1) represa en el Dictamen del Consell Valencià de Cultura, que figura
com a preàmbul de la Llei de Creació de l’AVL. Dins d’eixe conjunt de
parlars, el valencià té la mateixa jerarquia i dignitat que qualsevol
altra modalitat territorial del sistema lingüístic, i presenta unes
característiques pròpies que l’AVL preservarà i potenciarà d’acord amb
la tradició lexicogràfica i literària pròpia, la realitat lingüística
valenciana i la normativització consolidada a partir de les Normes de
Castelló.
2. El fet que una llengua es parle en diferents
demarcacions polítiques o administratives no és una característica
exclusiva del valencià, sinó la situació més habitual en les llengües
del món. Així, el portugués es parla a Portugal i al Brasil; l’anglés
és la llengua d’Anglaterra, d’Irlanda, dels Estats Units d’Amèrica i
d’Austràlia; el castellà o espanyol es parla no sols a Espanya sinó
també en la major part dels països hispanoamericans (Argentina,
Mèxic...), etc. Les característiques lèxiques i gramaticals peculiars
del valencià, que el diferencien d’altres parlars del nostre sistema
lingüístic, conviuen amb altres característiques compartides
majoritàriament per tots estos parlars. Per una altra part,
l’existència d’eixos trets específics, sentits com a propis i dignes de
ser preservats, és un fet comú en altres llengües.
3. La llengua és
un vehicle de comunicació i de cultura. Compartir una llengua, per
tant, equival també a compartir el llegat cultural que s’ha transmés en
eixa llengua. Però això no implica que els valencians no tinguem unes
senyes d’identitat i unes característiques culturals pròpies, i que les
percebem com a clarament diferenciades de les dels altres pobles que
usen la nostra llengua. El mateix, d’altra banda, ocorre entre
francesos i quebequesos, que compartixen el francés; entre portuguesos
i brasilers, que compartixen el portugués, o entre anglesos,
irlandesos, nord-americans o australians, que compartixen l’anglés,
etc. I això sense perjuí que cadascun d’estos pobles tinga la seua
entitat política, social i cultural pròpia.
4. En l’àmbit
territorial de l’actual Comunitat Valenciana, la llengua pròpia dels
valencians ha rebut majoritàriament el nom de valencià o llengua
valenciana (annex 2), que començà a generalitzar-se, sobretot, a partir
de la segona mitat del XV a causa de l’esplendor politicoeconòmica,
cultural i literària que assolí el Regne de València en aquell moment.
A pesar d’existir una tradició particularista valenciana respecte a
l’idioma propi (annex 3), la consciència de posseir una llengua
compartida amb altres territoris de l’antiga Corona d’Aragó s’ha
mantingut constant fins a època contemporània (annex 4). Per això, la
denominació històrica de valencià ha coexistit amb la de català,
documentada en determinades fonts valencianes (annex 5), i
generalitzada en l’àmbit de la romanística i de la universitat
valenciana de les últimes dècades. Així mateix, no són escassos els
testimonis en què s’ha evitat usar el nom d’una de les parts per a
designar tot el conjunt del sistema lingüístic mitjançant fórmules
compostes o sincrètiques tals com llengua valenciana i catalana (annex
6), o bé en què s’han proposat denominacions integradores i superadores
de la diversitat onomàstica (annex 7).
5. La denominació de
valencià és, a més, l’establida en l’Estatut d’Autonomia de la
Comunitat Valenciana. Per tant, d’acord amb la tradició i amb la
legalitat estatutària, l’AVL considera que el terme més adequat per a
designar la llengua pròpia en la Comunitat Valenciana és el de
valencià, denominació que s’ha preservat legalment, ja que és una de
les principals senyes d’identitat del nostre poble. Este nom pot
designar tant la globalitat de la llengua que compartim amb els
territoris de l’antiga Corona d’Aragó ja esmentats, com també, amb un
abast semàntic més restringit, la modalitat idiomàtica que ens
caracteritza dins d’eixa mateixa llengua. Així mateix, és plenament
vàlida la denominació de llengua valenciana, sense que este ús implique
que es tracte d’un idioma diferent del compartit amb els altres
territoris ja indicats.
6. És un fet que a Espanya hi ha dos
denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de
valencià, establida en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat
Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d’autonomia de
Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l’ordenament jurídic
espanyol (annex 8) i la jurisprudència (annex 9). L’existència d’eixes
dos denominacions pot crear equívocs sobre la cohesió de l’idioma en
alguns contexts, especialment fora de l’àmbit lingüístic compartit. Per
esta raó l’AVL considera necessari que els governs autonòmics
implicats, en col•laboració amb el Govern espanyol, adopten les mesures
pertinents (habilitació de fórmules sincrètiques o similars, per
exemple) a fi que, especialment fora d’eixe àmbit lingüístic,
s’harmonitze la dualitat onomàstica del nostre idioma amb la projecció
d’este com a una entitat cohesionada i no fragmentada. Estes fórmules
s’haurien d’anar introduint també en àmbits acadèmics o d’una altra
naturalesa. D’esta manera es podria garantir coherentment la legítima
presència del gentilici valencià fora de la nostra Comunitat i, alhora,
conciliar la realitat filològica amb la realitat legal i sociològica
valenciana.
7. En relació amb el model de codificació de la
llengua, cal tindre present que no tots els idiomes de cultura han
seguit unes directrius úniques i exclusives. Hi ha models de
codificació que tenen un caràcter molt centralista i que es basen en
una única varietat literària (com és el cas de l’italià, format a
partir fonamentalment del florentí literari); n’hi ha uns altres que es
basen en una varietat creada a partir de l’adopció d’elements de
diferents parlars (com és el cas de l’èuscar batua), i n’hi ha
d’altres, encara, que respecten les diferents modalitats dins de la
unitat (com és el cas del portugués de Portugal i el del Brasil). Esta
última possibilitat, atesa la rica tradició lingüística i literària del
valencià dins de la llengua compartida, és la que l’AVL considera com
la més adequada per al nostre idioma, ja que permet respectar la
diversitat dins de la unitat. El que es proposa, per al conjunt de la
llengua, és, per tant, una codificació policèntrica alhora que
convergent.
8. Partint d’estos criteris, en l’àmbit territorial
valencià, la codificació s’ha fet i es fa d’acord amb un model que
incorpora les característiques pròpies dels parlars valencians, tal com
es reflectix en els acords normatius adoptats fins ara per l’AVL. Això
possibilita disposar de versions valencianes pròpies (mitjans de
comunicació, productes audiovisuals, aplicacions informàtiques, mercat
editorial, texts litúrgics i religiosos...), la qual cosa no s’ha
d’interpretar com a signe de fragmentació lingüística, sinó com una via
de promoure l’ús de l’idioma mitjançant l’acostament del model de
llengua valencià als seus usuaris. En esta direcció, l’AVL, acollint-se
als punts 87 i 88 de la instrucció pontifícia Liturgiam authenticam, ha
optat per fer una nova versió dels texts litúrgics catòlics, a partir
dels texts canònics llatins, fidel no sols a les peculiaritats
lingüístiques pròpies sinó a una rica tradició històrica de versions
litúrgiques valencianes.
9. Sense perjuí del que assenyala el punt
anterior, en els usos oficials i institucionals de l’idioma que, amb un
abast general, es facen fora del conjunt de tot el seu àmbit
territorial, s’hauria d’utilitzar un model de llengua convergent, basat
en formes clàssiques integradores, la determinació i aprovació del qual
hauria de correspondre a les diferents institucions amb competències
normatives sobre la llengua compartida. Esta desitjable convergència ha
de ser perfectament compatible amb la possibilitat d’utilitzar els
models de llengua propis de cada territori en els usos que afecten les
relacions particulars entre les institucions de fora del nostre àmbit
lingüístic (resta d’Espanya, Unió Europea...), per una banda, i les
institucions i les persones físiques i jurídiques de les comunitats
autònomes que compartixen el mateix idioma, per una altra.
En
conseqüència, l’AVL, fent ús de les atribucions que li conferix
l’article 5 de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat
Valenciana, insta totes les institucions valencianes, les
administracions, els poders públics i el sistema educatiu, així com els
mitjans de comunicació, les entitats, els organismes i les empreses de
titularitat pública o que compten amb finançament públic a ajustar les
seues iniciatives en defensa de la denominació i l’entitat del valencià
als principis i criteris continguts en el present dictamen. Així
mateix, l’AVL fa una crida a tots els parlants del nostre idioma
perquè, amb la màxima generositat i flexibilitat, cooperen en la
solució del denominat conflicte lingüístic valencià amb sentit comú i
visió de futur. És una condició necessària, per bé que no suficient,
per a fer possible l’ús normal i la dignificació de l’idioma en un
context de globalització creixent on la pervivència de llengües
minoritzades com la nostra exigix, entre altres coses, una gran
solidaritat entre tots els seus usuaris i l’allunyament tant de
qualsevol temptació fragmentarista com de qualsevol esperit
uniformitzador monocèntric.
Monestir de Sant Miquel dels Reis
València, 9 de febrer del 2005
ANNEXOS
• ANNEX 1. Selecció de testimonis on es documenta la
identificació del concepte llengua amb el de sistema
lingüístic.
• ANNEX 2. Selecció de testimonis on es documenta
l’ús de la denominació de valencià o llengua
valenciana.
• ANNEX 3. Selecció de testimonis on es documenta la
consciència del particularisme lingüístic i
onomàstic valencià.
•
ANNEX 4. Selecció de testimonis valencians on es documenta la
consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears
•
ANNEX 5. Selecció de texts valencians on es documenta l’ús de la
denominació de català o llengua catalana per a referir-se a la llengua
pròpia dels valencians.
• ANNEX 6. Selecció de testimonis
valencians on es documenta l’ús de denominacions compostes per a
referir-se a la llengua dels valencians.
• ANNEX 7. Selecció de
testimonis on es documenta l’ús de termes distints de valencià i català
per a referir-se a la llengua dels valencians.
• ANNEX 8.
Algunes normes de l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol que
homologuen l’idioma propi dels valencians i el català.
• ANNEX
9. Algunes sentències judicials que avalen la denominació de català o
llengua catalana per a designar l’idioma propi dels valencians, o bé la
consideren sinònima o homologable a la de valencià o llengua valenciana.
ANNEX 1
SELECCIÓ DE TESTIMONIS ON ES DOCUMENTA LA IDENTIFICACIÓ DEL CONCEPTE DE LLENGUA AMB EL DE SISTEMA LINGÜÍSTIC
1977
J. Mattoso Camara, Jr. Dicionário de lingüística e
gramática, Petropolis, Vozes, 16 edició, p. 111:
estructuralismo
Propiedade que têm os fatos de uma língua de se concatenarem por meio
de correlações e oposições, constituindo em noso espírito uma rede de
associações ou ESTRUCTURA. É por isso que se diz ser a lingua um
SISTEMA.
1985
Werner Welte, Lingüística moderna. Terminología y bibliografía, Madrid, Gredos, p. 604:
sistema
A F. de Saussure (1916) se debe el mérito de situar expresamente en el
punto medio del dominio de la lingüística la idea de sistema, que desde
entonces es reconocida como el principio básico de las ciencias
estructurales. La concepción de ‘lenguaje’ (es decir, más exactamente,
la langue saussureana) como un sistema de signos que puede
descomponerse en numerosos ‘subsistemas’) es considerada hoy,
generalmente, como un bien común lingüístico.
1986
Ramón Cerdà Massó (coordinador), Diccionario de lingüística, Madrid, Anaya, p. 272:
sistema
Estructura formada por los elementos de cada uno de los planos
descriptivos de la lengua (fonológico, morfológico, etc.) relacionados
entre sí de tal modo que los cambios producidos en cualquiera de ellos
repercuten en todos los demás. Aún cuando hay distintos grados de
solidaridad entre sus partes, las lenguas naturales pueden considerarse
sistemas en este sentido. || Por extensión, lengua.
1986
Juan Luis Onieva Morales, Diccionario básico de terminología gramatical, Madrid, Editorial Playor, p. 157:
sistema Conjunto de elementos lingüísticos, relacionados
entre sí e interdependientes, que constituyen un todo organizado.
Para
F. de Saussure, la lengua es un sistema, de tal forma que si uno de sus
elementos se modifica o se suprime, se ve afectado todo el conjunto.
1991
David Crystal, A Dictionary of Linguistic and Phonetics, Oxford, Basil Blackwell, 3a edició, p. 342:
system
(-atic, -ic) In its most general sense, the term refers to a network of
patterned relationships constituing the organisation of LANGUAGE.
Language as a whole is then characterised as a system (cf. the
‘linguistic system of English’, etc.) – and often as a HIERARCHICALLY
ordered arrangement of systems. In one view, the ‘language system’ is
constituted by the phonological, grammatical and semantic systems.
1992
Maria Francisca Xavier i Maria Helena Mateus, Dicionário de termos linguisticos, vol. 1, Lisboa, Cosmos, p. 340:
sistema linguístico Sistema abstracto correspondente à língua partilhada por um grupo social ou regional.
1998
Manuel Pérez Saldanya, Rosanna Mestre i Ofèlia
Sanmartín, Diccionari de lingüística, Oliva, Colomar
Editors, pp. 303-304:
sistema
Conjunt d’elements lingüístics que mantenen una relació formal o
semàntica en la qual les interrelacions són mútuament exclusives (dos
membres d’un mateix sistema es troben en distribució complementària) i
mútuament definidors (el valor d’un membre és delimitat per relació als
altres membres del sistema). El terme pot remetre tant a la llengua en
la seua globalitat com a algun conjunt d’elements lingüístics
organitzats. Des d’aquesta perspectiva, es pot parlar de sistema
pronominal, sistema verbal, sistema fonològic, sistema vocàlic, etc. La
noció de sistema fou introduïda per Ferdinand de Saussure per a definir
la llengua com un sistema de signes que pot descompondre’s en tota una
sèrie de sistemes o subsistemes. El concepte representa una elaboració
de la noció tradicional de paradigma, però es diferencia d’aquest pel
fet que emfasitza la relació establida entre els elements en lloc dels
elements mateixos.
ANNEX 2
SELECCIÓ DE TESTIMONIS ON ES DOCUMENTA L’ÚS DE LA DENOMINACIÓ DE VALENCIÀ O LLENGUA VALENCIANA
1395
Antoni Canals, traducció del Valeri Màximo, pròleg:
[…]
tret del llatí en nostra vulgada lenga materna valenciana axí com he
pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana emperò com
lur stil sia fort larch e quasi confús […]
1418
Guillem de Copons, pròleg de la seua versió del Llibre
del Tresor, citat per A. Ferrando Francés, op. cit., p. 47:
[…]
E lo present transladador ha transladat en lengua valenciana, per donar
delit de legir a un seu special senyor e amich, e als de sa nació desús
dita.
ca. 1460/64
Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, València, 1490, dedicatòria:
[…]
me atreviré expondre: no solament de lengua anglesa en portuguesa. Mas
encara de portuguesa en vulgar valenciana: per ço que la nació d’on yo
só natural se’n puxa alegrar […]
1472
Joan Esteve, Liber elegantiarum, Venècia, 1489, explícit, citat per A. Ferrando Francés, op. cit., p. 47:
[el llibre ha estat] latina et valentina lingua exactissima diligentia emendatus.
1475 (8 d’abril)
Testament del valencià Pere Garró, citat per Ferrando,
op. cit., p. 48; en l’inventari dels seus béns figura una:
[…] bíblia de forma major en pla, en lengua valenciana, de empremta.
1478
S’imprimix a València una bíblia que, segons el
colofó que en conservem, va ser [citat per Ferrando, op. cit.,
p. 48]
[…]
treta de una bíblia del noble mossén Berenguer Vives de Boïl, cavaller,
la qual fon trelladada de aquella pròpia que fon arromançada en lo
monestir de Portaceli, de lengua latina en la nostra valenciana, per lo
molt reverend micer Bonifaci Ferrer […]
1490
Colofó de l’edició princeps del Tirant lo Blanch, València, 1490:
[…]
Lo qual fon traduït de anglés en lengua portoguesa. E aprés en vulgar
lengua valenciana per lo magnífich: e virtuós cavaller mossén Johanot
Martorell […]
1491
Miquel Peres, Llibre del menyspreu del món, rúbrica del
«Libre primer», citat per Ferrando, op. cit., p. 50:
[…] splanat de latí en valenciana lengua.
1494
Miquel Peres, Vida de la sacratíssima Verge Maria,
València, dedicatòria, citat per Ferrando, op. cit., p.
50:
[…] no deu ésser en la nostra valenciana lengua callada […]
1496
Traducció
de la Primera part del Cartoxà, feta per Joan Roís de Corella,
València, colofó, citat per Ferrando, op. cit., pp. 50-51:
[…] trelladada de latí en valenciana lengua […]
1497
Es
publica a València, «en lengua valenciana» la versió, atribuïda a
Francesc Eiximenis, del breu tractat llatí Art de ben morir (Ferrando,
op. cit., p. 51):
1504
Arxiu de la Catedral de València. Registre
de col•lacions de benifets (17-I-1504). Citat per M Càrcel Ortí, La
diòcesi de València i els seus beneficiats (1501-1538). Tesi doctoral
(Universitat de València, 1979), vol. IV, p. 93:
Nobilis Ludovici de
Perellos, de rectoria oppidi de Torres Torres, auctoritate apostolica
facta, videlicet vigore quarundam litterarum apostolicarum seu mandati
de providendo felicis recordacionis Alexandri pape Sexti, lingua
vulgare valentina expeditarum.
1510
Miquel Peres, La vida de Sant Vicent Ferrer, inici de la dedicatòria:
[…] me prega que yo volgués pendre treball de traduir de
latí en valenciana lengua de aquest gloriós sant la
història […]
1511
Fra Tomàs Vesach, pròleg a la Vida de la seràphica
sancta Catherina de Sena (veg. Ferrando, op. cit., pp. 52-53):
[…]
per que dita història puga ésser largament e difusa comunicada a tots
aquells e aquelles qui la volran, la ha feta imprentar en nostra lengua
valenciana, no curant emperò de servar estil poètich ni modo artizat .
1521
Traducció del Blanquerna, de Ramon Llull, feta per Joan Bonllavi, València (vegeu Ferrando, op. cit. , p. 53):
Traduït: y corregit ara novament dels primers originals: y estampat en llengua Valenciana […]
1523
Francesc Eiximenis, edició actualitzada del llibre Scala Dei, Barcelona (vegeu Ferrando, op. cit., p. 55):
[…] és novament traduhït de llemosí en nostra llengua vulgar valenciana […]
1568
Reedició
de la Pragmàtica del rei Joan, ordenada pels jurats de Valencia, citat
per José Ribelles, Bibliografia de la lengua valenciana, II. València,
1929, p. 519:
Plegmàtica del molt alt senyor don Johan, primer de
aquest nom Rey de Aragó de inmortal y gloriosa memòria, olim en crida
Real e general edicte, per manament dels Magnífichs Justícia e Jurats
que tunc eren de la present ciutat de València publicada, traduïda de
Llatí en vulgar Valencià: per los Reverents mestres de la Seu de
València en l’any MCCCCXIIIJ.
1569
Llorenç Palminero, «Aviso para el curioso lector» del Vocabulario del humanista, València, p. 2:
[…]
si no hallo vocablo con que arromançar una cosa en Castellano, póngola
en Valenciano, Italiano, o Francés, o lengua Portuguesa […]
1574
Rafael
Martí de Viciana, Libro de alabanças de las lenguas hebrea, griega,
latina, castellana y valenciana. València, impremta de Joan Navarro.
1576
Consell de la Vila d’Elda. Requestes de l’any 1576:
[…]
Que atento que la Sentencia que se ha de dar en esta Causa está en
poder del Scribano, ordenada en lengua castellana y firmada, y que
conforme a Fueros deste Reyno no se puede publicar dicha Sentencia sin
que primero se traduzca en lengua valenciana, proveyo […]
1586
Dors
del foli 977, manuscrit dels P.P. Dominics de València que conté una
narració en forma de declaració jurada, feta pel valencià Jeroni
Ferrandis, que va coincidir a Colòmbia amb sant Lluís Bertran
(València, 1526-1581). En relació a la llengua que parlava este sant,
diu:
[…] este testigo hoyó predicar el dicho Fray Lluys Bertran en
lengua valenciana siempre y vio que los dicho Indios le entendían […]
1592
Arxiu Capitular d’Orioa Dietari de les resolucions…
(1569-1608), f. 95 v. Resolució de 12-XII-1592, per la qual es
determinà:
[...]“que
hauien regonegut los dits manuals i quels pareixia ques rebesen y
acceptasen los que ha fet lo senyor Arquebisbe per estar molt complits
y en llengua valenciana”
1639
Marco Antonio Ortí, Siglo cuarto de la conquista de Valencia,
dedicatòria als Jurats de la ciutat de València, f. 2
vº:
En
algun temps (i no tan antic que jo no l’haja alcançat) solia fer-se tan
gran estimació de la llengua valenciana que quan en les juntes de la
ciutat, Estaments i altres Comunitats, algu dels valencians que es
trobaven en elles, se posava a parlar en castella, tots los demes
s’enfurien contra ell, dient-li que parlas en sa llengua […] i encara
ha arribat est costum a introduir-se estremadament, que no sols se fa
particular estudi en procurar saber la llengua castellana, pero també
en oblidar la valenciana.
1667
Joan Baptista Ballester, Ramellet
del bateig del fill y fillol de València y apostòlich sanct Vicent
Ferrer, València, dedicatòria al lector, reproduïda per J. Ribelles,
op. cit., II, p. 35:
[…] que sia la llengua valenciana millor que totes les de Europa […]
1732
Carles Ros, C Práctica de orthographía, para los dos idiomas castellano, y valenciano.
1736
Carles Ros, Tratat de adages, y refranys valencians, y pràctica per a escriure ab perfecció la lengua valenciana.
1740
Joan
Carles Amat, Tractat breu, y explicació dels punts de la guitarra en
Idioma Valencià […] per a que´ls naturals, que gustaren de dependre, y
no entengueren la explicació Castellana, puguen satisfer son gust en
este breu y compendiós estil.
1752
Carles Ros, Qualidades, y blasones de la lengua valenciana, València.
1761
Gregori
Mayans i Siscar, Carta a Juan de Vega Canseco (Oliva, I-VI-1761),
reproduïda dins de l’edició facsímil de Institucions desl Furs, y
Privilegis del regne de València, de Pere Hieroni Taraçona:
[…] Para esto es menester aplicarse algo a la lengua valenciana, como en otro tiempo hacían los grandes hombres.
1762
Tomàs
Serrano i Pérez, Fiestas seculares, con que la coronada ciudad de
Valencia celebró el feliz cumplimiento del tercer siglo de la
canonización de su esclarecido hijo, y ángel protector S. Vicente
Ferrer, apóstol de Europa, València, p. 237:
Tu lengua, la lengua valenciana, que comúnmente hablamos, lengua
de nuestra Corte, se hizo lengua verdaderamente universal […]
1764
Lluís Galiana, Carta a Carles Ros, inclosa a tall de pròleg a C. Ros, Diccionario valenciano-castellano:
Mui Señor mio. Tiempo haze que miro à V.M. como un Hombre nacido para el bien de la Lengua Valenciana […]
1768
Carta dedicatòria a Carles Ros, de Lluís Galiana i Cervera, Rondalla de rondalles:
Amic
y Senyor meu. Encara que la llengua Valenciana sia capaç de tota
aquella perfecció y primor que pot tindre qualsevol altre idioma […]
1795
Marc Antoni Orellana, Catàlogo y descripció dels pardals
de l’Albufera de València, València, 1795, p. 1:
[…] per ço, e perque no falten forasters que desitgen saber la lengua Valenciana […]
1797
Antoni
Josep Cavanilles, Observaciones sobre la historia natural, geografia,
agricultura, poblacion y frutos del Reyno de Valencia, Madrid:
Indice
de las plantas mencionadas en la obra. En la primera columna van los
nombres latinos, en la segunda los castellanos, en la tercera los
valencianos, y en la quarta los franceses.
1820
Civera Manuel, Décima y última conversasió de Saro
Perengue y el Dotor Cudol. València, impremta de Brusola
Molt despreciada està la llengua valenciana, y es la causa, perque els mateixos que debien ensalsarla la degraden.
1839
Lluís Lamarca, Ensayo de un diccionario valenciano castellano, València.
1851
Josep Escrig, Diccionario valenciano-castellano, València.
1891
Joaquin Marti i Gadea, Diccionario general Valenciano-Castellano:
La
publicación de un diccionario Valenciano-Castellano […] se ha hecho
doblemente necesaria en la actualidad, con el extraordinario vuelo que
ha tomado en España el estudio de las lenguas regionales, y sobretodo
el de la valenciana […]
1915
Lluís Fullana, Gramàtica elemental de la llengua valenciana, València. 1915.
1915
Gaetà Huguet, Orientacions valencianes, Castelló:
Y com la llengua ha de ser l’instrument principal pera alcançar les
nostres aspiracions, es necessari anyadir a les aspiracions consignades
en lo semanari “Patria Nova” entre altres la de fer una gramática de la
llengua valenciana […]
1931
Estatut de la Regió
Valenciana,[Avantprojecte del Partit d’Unió Republicana Autonomista
(PURA))] València, Impremta La Gutemberg.
Article 2. Seran
oficials de la Regió valenciana les llengües valenciana i castellana,
podent usar-se per tant indistintament. […] Article 3. Els funcionaris
judicials que siguen destinats a les terres valencianes deuran conèixer
la llengua valenciana. […]
1933
Carles Salvador, Vocabulari ortogràfic valencià, precedit
d’una declaració i normes ortogràfiques,
València.
1950
Manuel Sanchis Guarner, Gramàtica valenciana, València.
ANNEX 3
SELECCIÓ DE TESTIMONIS ON ES DOCUMENTA
LA CONSCIÈNCIA DEL PARTICULARISME LINGÜÍSTIC
I ONOMÀSTIC VALENCIÀ
1395
Antoni Canals, traducció del Valeri Màxim, pròleg:
[…]
tret del llati en nostra vulgada lenga materna valenciana axi com he
pogut jatssessia que altres l’agen tret en lenga cathalana empero com
lur stil sia fort larch e quasi confus […]
1507
Barcelona. A. Ferrando Francés, op. cit., p. 54:
El
1491, el prologuista de l’Art de ben morir [¿Francesc Eximenis?]…
afirmava: “deliberé de traure’l segons la possibilidad del meu pobre
entendre en lenguaje català clar e manifest estill”; però en l’edició
barcelonina de 1507 del mateix opuscle, feta a la vista de la
valenciana de 1497, la susdita frase apareix així: “[…] he delliberat
traure’l segons la possibilitat del meu pobre entendre en lengua
valenciana e manifest estil.”
1514
A. Ferrando Francés, op. cit., València, 1980; p. 53:
El
1514, es fa constar en les rúbriques d’algunes poesies en català de
Crespí de Valldaura, Vicent Ferrandis i Narcís Vinyoles, aplegades a la
segona edició del “Cancionero General” d’Hernando del Castillo, que han
estat escrites en “llengua valenciana”.
1522
Un monge de
Montserrat traduïx la Vita Christi de sant Bonaventura al català.
Fitxes de la CDLPV, en línia
<http://idd01yq8.eresmas.net/Fitxes/Textos/Arxius/valencians.htm>
(Consulta 12-10-2004):
He desliberat arromançar lo present
libre, puix veig que fins aci, en nostra catalana lengua no es esta
transladada, y acabat que lo Cartuxa se tropia entre nosaltres en
lengua valenciana, que es a la nostra prou conforme. Empero per ser tan
prolixament en quatre grans libres partit, no es posible facilment
saber per ell en breu temps tota la vida del senyor.
1589/1628
Pere Joan Porcar, Dietari 1589-1628; Antologia de l’editorial Alfons el Magnànim, pp. 87-88:
695.-
Canço en alabança de mossen Frances Jeroni Simo en totes les llengües:
Valencia, Castella, Aragones, Catala, Mallorqui, Portugues, Biscai,
Frances, Negre, Morisco […]
1737
Gregori Mayans i Siscar,
Orígenes de la lengua Española; 1713, citat per J. Calomarde en «La
lengua valenciana…», Las Provincias, 6 de maig del 1998:
Justo
Pastor Fuster va comparar el manuscrit valencià del “Libre de
Menescalia” de Manuel Díez, traduit al castellà en 1499 i posteriorment
(1515) al català i va destacar: una grande variación en muchísimas
voces, siendo en este el dialecto provincial, y aquel puro
valencianoPero viniendo a nuestro asunto, si como queda dicho, la
lengua castellana fue romana en su origen y después se naturalizó en
Castilla, y la lemosina también fue romana en su origen, y se
naturalizó en tierra de Limoges, de unos y otros nacieron los modos de
hablar Romance castellano y Romance limosín […] Los dialectos de la
lengua lemosina son la catalana, valenciana y mallorquina. La catalana
ha recibido muchos vocablos de la francesa, la valenciana de la
castellana. […] De todas las tres la más suave y agraciada es la
valenciana […]
1851
V. Boix: «Censura oficial» al «Diccionario» de J. Escrig, València, p. XIII:
La
lengua valenciana se halla comprendida por los geógrafos modernos en
las seis grandes familias en que subdividen las lenguas europeas,
agragándola a la “thracopelasgica ó greco-latina”: y Mr. Balbi
subdivide á los romanos en catalanes, valencianos y mallorquines en
España; langüedocianos, provencianos, delfineses, leoneses,
auvernianos, lemosines y gascones en Francia […]
1853
Josep
Brusola, El amic dels llauradors ó aforismes rurals (Composts en catalá
y castellá per D. Narcís Fagés de Romá […] y traduits al valensiá per
un Amic dels Llauradors.
1854
José Bernat i Baldoví, Lo Virgo
de la Vicenta y l’Alcalde de Favara. Comedia en un acte y en vers,
publicada l’any 1854 en vulgar valencià, ara novament catalanitzada per
un revolucionari del 1854; Benimamet. S.a.
1868
Contestació de Teodor Llorente al comentari anterior, Las Provincias, 25 d’agost del 1868:
No
tiene razón “La Montaña de Montserrat” al proponer que dejemos de
llamar á nuestra lengua materna con el nombre que nuestros padres le
han dado y que nosostros seguimos dándole […] Y que motivos tan
poderosos existen para rechazar el adjetivo “lemosín” y sustituirle con
otro?. “La Montaña” parece que lo considere denigrante […] No
encontramos el motivo de esa asimilación […] Sometámonos al legislador
supremo de los idiomas, y con tanta mayor razón en este caso, cuanto
que habría grandes dificultades para cambiar el nombre á nuestra
lengua. Consta esta de tres ramas, cada una de las cuales tiene su
nombre especial, lengua catalana, lengua valenciana y llengua
mallorquina ¿Cómo llamaremos al conjunto, á la matriz?. “La Montaña”
dice que le es igual que se le dé cualquiera de estos nombres, pero no
usa mas que uno, el de lengua catalana. ¿Admitirán este nombre los
valencianos y mallorquines? No, porque además de repugnarles esa
surpremacía que otros se atribuyen, no pueden consentir que se confunda
con el dialecto catalán, el suyo, que es distinto […]
1872
Faubel
i Mora (señores), El Senserro de Moncá. Parodia en dos actes y en vèrs
valensiá; imitació de un atra catalana, per…; València, 1872, citat per
J. Ribelles Comin: Bibliografía…, tom IV, p. 291.
1874
Leandro
Torromé, Les Choyes de Roseta. Drama en tres actes y en vers escrit en
catalá per don Serafí Pitarra (Frederich Soler) y traduit y arreglat á
la escena y constums valencianes per […] Estrenat en […] á benefici del
traductor…, València, 1874, citat per J. Ribelles Comín: Bibliografía…,
tom IV, p. 588.
1876
F. Pi i Margall, Las Nacionalidades, 1876, citat per J. Calomarde en Las Provincias, 6 de maig del 1998:
¡La
identidad de la lengua! ¿Podrá nunca ser ésta un principio para
determinar la formación ni la reorganización de los pueblos? (Subsiste
en España no sólo la diversidad de leyes, sino también de lenguas. Se
habla todavía en gallego, en bable, en vasco, en catalán, en
mallorquín, en valenciano. Tienen estos idiomas, a excepción del vasco,
el mismo origen que el de Castilla; y ninguno, sin embargo, ha caído en
desuso.
1881-1882
Obertura del curs de Lo Rat Penat pel
president Sr. Ferrer i Bigné amb el discurs «Las diferencias entre las
lenguas y literaturas de Valencia y Cataluña».
1881
València. En «Lo Rat Penat. Calendari
Llemosí” de 1881. També replega la notícia
J. Ribelles Comín, op. cit., tom IV, p. 203:
Esta
relacioneta [“Tres héroes de Camalet”] resultá premiada en lo Certamen
celebrat per “Lo Niu Guerrer”, societat lliteraria-humoristica de
Barcelona, en la festa celebrada lo 8 de Setembre de 1878, ab una
“Menció honorífica” al segon premi, fentse constar en la Memoria que
lligqué lo señor Secretari, que si en lloch de ser valenciana havera
segut escrita en catalá dita relació, la Junta li havera otorgat dit
premi segon, que quedá per adjudicar”
1886
Equilaz y Yanguas,
Leopoldo de: Glosario etimológico de las palabras españolas
(castellanas, catalanas, gallegas, mallorquinas, portuguesas,
valencianas y bascongadas ) de origen oriental…; Granada, 1886:
1888
F. J. Simonet, Glosario de las voces ibericas y latinas usadas entre los mozárabes… 1888, cap. IV, p. XCIX:
Examinados
con diligencia los monumentos linguisticos y memorias que nos quedan de
aquellos naturales [mozarabes], nosotros creemos que el lenguaje usado
por ellos contribuyo en gran manera al desarrollo de nuestros
principales romances, castellano, gallego y portugues, y aun del
catalàn y valenciano.
1909
V. Pascual, «Postals Valencianes»
(postal «L1emosinisme”, 1909). S’imprimiren en l’obra El valenciano en
las escuelas, Xàtiva, 1918:
Els catalans se riuen y yo me ric
també, dels que diuen qu’ estàn en llemosí certes poesíes escrites en
un llenguaje, que li té mes ressemblança al catalá que al valenciá qu’
ara parlem. Yo crec que tant de mal li fa al valencià eixa manera
d’escriure tan arcaica, com la “jepeta” del castellanisme… eixa afició
al arcaisme va perdent partidaris en Catalunya, com ací, se deu pedre
la manía d’escriure en lo que malament es diu “llemosí”, que no es més
que català.
1910
J. Nebot, Tratado de Ortografía Valenciana Clásica, València, p. 24:
Resulta,
pues, resumiendo todo lo dicho, que los valencianos tenemos ya de
antiguo nuestra lengua escrita propia y especial, como especial y
propia es la hablada, y diferente, por lo tanto, de la catalana, la
aragonesa, la castellana, la murciana y la baleárica que
geográficamente la circundan; y no se comprende, siendo la cosa tan
clara, que vayan los escritores valencianos, desde hace ya más de un
siglo, dando tumbos y resbalones; unos echándose francamente en brazos
de la Academia Española y aceptando para el valenciano las reglas
ortográficas dictadas por ésta para el castellano; y otros haciendo
algo mucho peor: adoptando en sus escritos no ya la ortografía, sino
hasta la analogía y la sintaxis catalanas, jurando, no obstante, y
perjurando que escriben en valenciano puro y castizo.
1910
Carta
de J. Nebot a Mn. Alcover (20-1-1910). En E. Casanova: «F. Barberá,
col•laborador d’Alcover, i autor de ‘La causa y el remey de la
decadencia present d’Espanya’», Actes del Segon Congrés d’Estudis de
1’Horta Nord, Vinalesa, 3 al 6 abril, 2003, p. 321:
Com vosté
veu, li escric en valencià del sigle XX: si no li agrada aixina, li
escriuré en castellà del mateix sigle, perque li confese en tota
franquesa que despues de estudiar molt no he pogut dependre a escriure
, y encara prou mal, mes que estes dos llengües…
1918
Bernat Ortín Benedito, Gramàtica Valenciana, València. Pregunta núm 8:
8. ¿A quin grup de llengües perteneix la llengua valenciana?
La
llengua valenciana perteneix al grup romànic de les llengües d’inflexió
indoeuropees i per lo tant é germana del castellà, francés, italià,
protugués i rumà, pero més singularment del català i mallorquí.
1920
Pompeu
Fabra, «La tasca dels escriptors valencians i balears», dins La llengua
catalana i la seva normalització, Barcelona, 1980, p. 147:
Nosaltres,
catalans, no desitjariem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de
forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens
d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el
valencià i de redreçar-lo i d’enriquir-lo procurant acostar-lo al
valencià dels “vostres” grans escriptors medievals.
1949
J. Ballester, Temps de quarantena (1939-1959), València, p. 52:
[…]
en crear-se, l’any 1949, la Sección de Literatura y Filología de Lo Rat
Penat, i en conseqüència els Cursos de Llengua. S’hi va esdevenir un
enfrontament entre valencià i català, al voltant d’un text molt
explícit de Manuel Sanchis Guarner […]
1953
Nicolau Primitiu,
Conferència de clausura del Curs de Gramàtica de Lo Rat Penat. Exemplar
mecanografiat, València, sense data [¿1953?]:
No pergau l’esment
en la vostra brega feixuga de desasinar i llimar la parla, que la
llengua valenciana és ronegament una llengua regional, tal mateix com
la catalana i la mallorquina, totes tres tenen llur gramatica i
abundosa i selecta literatura; no obstant no passen d’estar llengües
regionals […]
1964
A. Igual Úbeda, La llengua valenciana. En
«Valencia», suplement de Levante, núm. 384,
València, 21 de novembre del 1964:
Està
clar per a mí que el valencià és un idioma romànic, com el català i
tots aquells que s’inclouen dintre la denominació de “llengua d’oc”,
com el provençal, entre altres […]
1977
Miquel Adlert
Noguerol, «En defensa de la llengua valenciana», dins El Pensament
valencianiste de Miquel Adlert, València, l’Oronella, 1998, p. 60:
En
«Retorn a la fidelitat valenciana» he posat un eixemple de les
diferències entre valencià i català i que és l’Evangeli de la missa que
acabava d’oir. És el text llatí, una traducció meua i el text d’una
edició catalana. 1 entre el text valencià i el català —onze línies de
quartilla a màquina—, hi ha més de xixanta diferències de les distintes
classes. Perqué les diferències entre valencià i català són: De lèxic;
per conservació de la paraula ibèrica, germànica, àrab, mossàrab. De
procedència extrangera en adaptació pròpia o no. Per no ser el mateix
ètim llatí. Morfològiques: diferència d’alguna lletra, lletra de més o
manco. Semàntiques: paraules de diferent accepció o més o manco
accepcions en valencià. Fonètiques, que son les més.
ANNEX 4
SELECCIÓ DE TESTIMONIS VALENCIANS ON ES DOCUMENTA LA CONSCIÈNCIA DE COMPARTIR UNA MATEIXA LLENGUA AMB CATALANS I BALEARS
1523
Joan
Lluís Vives, De institutione foeminae christianae, citat per F. Mateu i
Llopis, Lérida y sus relaciones con Valencia, Lleida, 1976:
[…]
mandó el monarca que hombres aragoneses y mujeres leridanas fueran a
poblarla; y de ambas nacieron hijos que tuvieron como propia la lengua
de aquellas, el lenguaje que ya por más de doscientos cincuenta años
hablamos entre nosotros.
1556
Frederic Furió Ceriol, Bononia
sive de libris sacris in vernaculam linguam convertendis libri duo,
traduc. de J. Pérez Durà et al., Obra completa, I, CNRS-Universitat de
València-UNESCO-Alfons el Magnànim, València, 1996, p. 337:
Que
se traduzca, si quieres, a la lengua hispana y puesto que yo he
mantenido una polémica con un valenciano, que se vierta a vuestra
lengua; sabes que en vuestra lengua no hay una diversidad menor que en
la italiana. Gritará, así pues, Cataluña entera que ha sido mal
traducida, porque en su opinión, encontrará muchas cosas descuidadas,
extranjeras, inadecuadas y completamente ajenas a los legítimos
contenidos de la Biblia. Lo mismo diran Mallorca y Menorca, lo mismo
Ibiza, pues el habla y la lengua de todos esos reinos es común con
vosotros aunque os diferenciéis en algunos extremos en el sonido, en la
pronunciación y en la abertura de la boca.
1610
Gaspar
Escolano, Décadas de la historia de la insigne y coronada Ciudad y
Reyno de Valencia, València, llibre I, cap. XVI, c. 108:
Como
fue poblado desde su conquista casi todo de la nación catalana, y tomó
della la lengua, y están tan paredañas y juntas las dos provincias, por
más de trescientos años han pasado los deste reino [de València] debajo
del nombre de catalanes, sin que las naciones extranjeras hiciesen
diferencia ninguna de catalanes y valencianos.
1734
Carles Ros, Epítome del Origen y Grandezas del Idioma Valenciano, València [citant G. Escolano]:
[…]
que se dieron tan buena maña nuestros passados en perfecionar el idioma
Valenciano, que con ser el mesmo que el Catalán se ha quedado este
montaraz, al sonante, y grossero, y el Valenciano ha passado a ser
cortesano, y gentil.
1747
Vicent Ximeno, Escritores del Reyno de Valencia, València:
[valencians i mallorquins] de ellos [dels catalans] tienen el origen y la lengua.
1760
Memorial
presentat pels diputats de Barcelona, València, Ciutat de Mallorca i
Saragossa a les Corts convocades pel juliol del 1760, citat per J.
Reglà en Introducció a la història de la Corona d’Aragó. Dels orígens a
la Nova Planta, Ciutat de Mallorca, Moll, 1969, pp. 175-176:
Hay
otras leyes que obligan a que en Cataluña, Valencia y Mallorca sean
obispos y clérigos de sus iglesias los que nacieron y se criaron en
aquellos reynos. Porque en ellos se habla una lengua particular y
aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan
la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la
entienden.
1764
Fr. Lluís Galiana, carta a Carles Ros;
reproduïda en C. Ros, Diccionario valenciano-castellano, València,
Impremta de Benito Monfort, s. p.:
[…] qualquiera que
imprimiesse esta grande obra, nada havía de perder, porque todos los
que fuessen de buen gusto en este Reino la querrían, i en Mallorca, i
Cataluña se despacharían también muchos egemplares, por ser la Lengua
de todos estos Reinos una misma en la substancia, i aun casi en el modo
[…]
1778
Francesc Cerdà i Rico, Notas al Canto del Turia de la Diana Enamorada, Madrid:
[…] bajo el nombre de Catalanes se entendían éstos
y los valencianos, por ser todos de una misma lengua […]
1888
Teodor
Llorente i Olivares, «El movimiento literario en Valencia en 1888»,
dins La España Moderna, 1, reproduït en Almanaque de Las Provincias
para 1890, p. 71:
[…] en Cataluña, Valencia y Mallorca, no ha de
haber más que una lengua literaria, a cuya unidad no afecten las
variantes de sus vulgares dialectos […]
1907
Teodor Llorente i Olivares, carta a Eduard López-Chavarri, Epistolari Llorente, III, Barcelona, 1936, p. 257:
Yo
he sido siempre contrario a los que han querido hacer del valenciano un
coto redondo, bien cerrado, exagerando las diferencias que hoy separan
nuestra lengua de la catalana. Literariamente no había más que un
idioma en Cataluña, Valencia y Mallorca, y debemos tender a restablecer
esa unidad.
1907
Lluís Fullana, Característiques catalanes usades en lo Reine de València, València, Lo Rat-Penat:
Escriure
totes les característiques catalanes usades dins lo Regne de València,
equivaldria a escriure una gramàtica catalana i posar a la portada:
Gramàtica de la llengua valenciana.
1915
Lluís Fullana, Gramàtica elemental de la llengua valenciana, València, p. 17:
[el
valencià] no es llengua essencialment diferent del català i baleàric.
Rònegament existixen certes diferencies dialectals, pròpies de les
regions valenciana, catalana i baleàrica […]
1930
Teodor Llorente i Falcó [amb el pseudònim de Jordi de
Fenollar], En defensa de la personalidad valenciana, València,
pp. 71-73:
Es
indudable que las lenguas que se hablan en Cataluña, Baleares y
Valencia, son una misma. Sobre esto no hay discrepancia alguna. Podrá
haber variantes dialectales, y no muchas, ni muy hondas, producidas por
la diferenciación de vida en cada una de estas regiones, y el abandono
en que se ha tenido el habla en los pasados siglos, sin centros
culturales que preservasen de tanto elemento extraño que la corrompían;
pero nada más. […] debe procurarse por todos los medios posibles,
aunque “sin imposiciones centralistas”, suavizar aquellas diferencias
dialectales, dirigiendo así todos los esfuerzos a conseguir la unidad
del idioma.
1930
Emili Gómez Nadal, ressenya de La llengua valenciana de Lluís Revest, Acció Valenciana, 3, p. 2:
[…]
hem de treballar en la gestació d’un tipus de llenguatge que ens
servesca per a donar el màxim abast a la nostra veu. D’ahí que afirmem
l’unitat llingüística amb Mallorca i la Catalunya dels dos vessants
pirinencs; […] amb les terres del baix Aragó, Ribagorça i l’Alguer,
germanes de llengua.
1930
Teodor Llorente i Falcó [amb el pseudònim de Jordi de Fenollar], Acció Valenciana, 3, p. 2:
La
creació de places regionals a l’Acadèmia espanyola va estar,
segurament, una martingala per a produir una equivocació col•lectiva.
Per a que no resultara massa declarada la persecució decretada [per la
dictadura de Primo de Rivera] per una banda contra les llengües
hispàniques, per a enlluernar amb la concessió d’uns puestos a
l’Acadèmia [Espanyola] […] la llengua és única i per eixir dels
dialectes més tancats, crec que devem seguir un programa de concessions
mútues mínimes […] Ja vaig proposar en un article [Las Provincias,
abril] la creació d’una Acadèmia de la Llengua Catalana a Barcelona, en
la que tindrien cabuda les altres variants regionals i el número
d’acadèmics seria proporcional al número d’habitants que parten la
llengua.
1930
Josep Sanchis Sivera, Acció Valenciana, 5, p. 2:
A
Barcelona anava jo a l’Institut d’Estudis Catalans i vaig contribuir
amb aportacions valencianes a la confecció de les normes ortogràfiques.
Estes normes no em semblen perfectes però crec que les devem admetre a
títol provisional. El moment valencià actual és com el de Catalunya de
40 anys enllà; ens cal una orientació autoritzada i quan arribe l’hora
ja ens vindran les depuracions detallades. […] Per a solució signe per
complet la opinió de Jordi de Fenollar [en relació a la creació d’una
Acadèmia de la Llengua Catalana a Barcelona en la que tindrien cabuda
les altres variants regionals i el número d’acadèmics seria
proporcional al d’habitants que parlen la llengua]
1936
Manuel
Corachan Garcia, «Discurs davant el Nové Congrés de Metges i Biòlegs en
Llengua Catalana” (Perpinyà), Tribuna Médica, 23 (1976), p. 73:
No
pretenc cantar una pàtria; només vull exaltar una llengua comuna que no
és patrimoni exclusiu dels valencians, o dels mallorquins, o dels
catalans, o dels rossellonesos, sinó que és de tots i de cada un de
nosaltres.
1970
Enric Valor, «Sobre la unitat de la
llengua literària”, Gorg, 10 (juliol-agost), p. 6; reproduït dins Enric
Valor, Paraula de la terra, Universitat de València, València, 1998:
En
els temps d’esplendor de la literatura comuna dins la Confederació
catalano-valenciano-aragonesa, la nostra llengua escrita, afaiçonada
per segles d’oficialitat i conreu, tenia una rigorosa uniformitat,
aleshores ni tan sols aconseguida pel castellà […]. L’aportació
principal al desenvolupament literari de la llengua en el darrer segle
i en el present, contràriament al que s’hi esdevingué en el XV, l’ha
feta més la variant oriental (Barcelona i Mallorca) que l’occidental
(Lleida i València). El pes que Barcelona ha tingut en el redreçament
idiomàtic de les nostres terres, innegable, ha donat com a resultat que
la seua variant, les seues preferències lèxiques i algunes de les seues
peculiaritats morfològiques, han constituït, per bé que molt més
atenuadament del que sembla, el nucli de la llengua literària moderna.
Aquest fet ha preocupat i preocupa molts valencians, que hi temen
l’exclusió d’un gran cabal de formes vives dins el País Valencià,
iguals o més acostades a la llengua dels clàssics que les de la
modalitat oriental-barcelonesa per exemple. A part d’aquest problema
d’aportació, la unitat de la llengua literària és quasi absoluta avui
dia, puix que les tolerades diferències morfològiques, que sols afecten
alguns temps verbals i no totalment, no malmeten gens ni mica aquesta
unitat, i les preferències en l’ús d’uns o altres sinònims (eixir o
sortir, noi o xic o al•lot, aviat o prompte o prest, etc.) no
signifiquen res en contra d’aquesta evident unitat i es donen també en
totes les llengües cultes que ens envolten, de vegades fins i tot més
accentuadament.
1971
Manuel Sanchis Guarner, Diari. Fragments
publicats en el llibre Manuel Sanchis Guarner: el compromís cívic d’un
filòleg, Universitat de València, València, 1998:
[…] 27 de juny
[…] Hem acabat l’estatge de professors de llengua autòctona [a
Castelló]. […] Era inevitable que es plantejàs el problema de la unitat
morfològica. Pitarch defensava que calia escriuré “vingui” i ensenyar a
llegir “vinga”. Tothom m’ha aplaudit quan he dit que mai no hem de fer
un «valencià» distint del català, però que la unitat lingüística ara
per ara ha de ser elàstica, i que hem de procurar que el lèxic valencià
vaja a enriquir el català.
1972
Martí Domínguez i Barberà, Els horts (fragment de la introducció):
Llengua
viva del meu poble, corrent, planera, normal. Depurada només de
corrupcions i vulgarismes inadmissibles. I de cara, naturalment, a la
necessària unitat de l’idioma escrit de tots els pobles de la nostra
parla […] Unitat sense la qual no son possibles, pràcticament, ni
editorials comercials, ni llibres, ni periòdics o revistes…. és a dir,
realitat literària a qualsevol nivell […] En el nostre cas, els
dialectes rossellonés o eivissenc, castellonenc o barceloní, de la
Ribera del Xúquer o del Segre lleidatà, de València capital i Horta,
d’Elx o Morella, de l’Alguer o la Mariola, són branques d’un tronc
únic, que comunica, en viu, arrels i rames.
1978
Gustau Muñoz
i Josep Lluís Sirera, «Sanchis Guarner en temps de polèmica”, Cal Dir,
61 [entrevista reproduïda dins Manuel Sanchis Guarner: el compromís
cívic d’un filòleg, Universitat de València, València, 1998]:
La
gramàtica valenciana meua té un pròleg, de Francesc de B. Moll, on diu
textualment que després d’aquesta gramàtica ningú no podrà mai negar la
unitat lingüística de Catalunya, València i les Illes. I jo mateix
adoptava com a lema aquelles paraules de Pompeu Fabra, on deia que els
valencians el que han de fer es depurar el valencià de castellanismes i
procurar acostar-se al llenguatge dels escriptors valencians de l’època
clàssica: si fan així, ja es trobarien amb el català. Efectivament,
vaig fer una gramàtica amb notícia dels parlars dialectals valencians i
amb cites només dels escriptors clàssics de València. Que conste que
aquella gramàtica no era secessionista, sinó tot el contrari: des dels
dinou anys, quan vaig començar a escriure, sempre he afirmat la unitat
de la llengua.
1982
Martí Domínguez i Barberà, Las Fallas, Ajuntament de València (2a ed., 1992):
Falla es palabra del idioma propio de Cataluña y Valencia y siempre va unida a la idea de fuego.
ANNEX 5
SELECCIÓ
DE TEXTOS VALENCIANS ON ES DOCUMENTA L’ÚS DE LA DENOMINACIÓ DE CATALÀ O
LLENGUA CATALANA PER A REFERIR-SE A LA LLENGUA PRÒPIA DELS VALENCIANS
ca. 1320
Traducció
del tractat De cibariis infirmorum, d’Abulcassim Ahazam, feta pel
valencià Berenguer Eimerich, incipit, citat per Luis García Ballester,
La medicina a la València medieval, València, Edicions Alfons el
Magnànim, 1988, pp. 92-96:
[…] de arabico in vulgare cathalano […] a Berengario
Eymerici, de Valentia, ad instanciam magistri Bernandi de Gordonio
[…]
1325-29
Ramon Muntaner, Crònica, cap. XVII:
E
com la dita ciutat [de Múrcia] hac presa, poblà-la tota de catalans, e
així mateix Oriola e Elx, e Alacant, e Guardamar, Cartagènia e en los
altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat
de Múrcia e en los davant dits llocs són, són vers catalans e parlen de
bell catalanesc del món.
1341
Carta de cessió del lloc de
Sagra (Marina Alta) a l’Orde de Santiago, estesa per duplicat a
València el 17 de setembre pel notari valencià Bernat de Soler (Archivo
Histórico Nacional, Órdenes Militares, Uclés, Sagra i Sanet, carp. 307,
núm. 6):
[l’una] escripta en lengua castellana, et la otra […] en plan escripta en letra e lengua catalana.
1400
Carta
dels Jurats de València al veguer i jurats de Girona tramesa l’1 de
setembre Arxiu Municipal de València, Lletres missives, g3-7, s.f. [f.
28 r i v]:
Certifficam que a en Berenguer Porquet, laurador,
vehí nostre i d’aquesta ciutat, fugí, dos mesos poch més o menys són
passats, un seu catiu, de linatge de tartres, emperò batejat e apellat
Johan, de edat de XX anys, poch més o menys, e paladí en lenguatge
català, com de poquea a ençà se nodrís en esta terra […]
1415
Carta
del rei Ferran d’Antequera al sultà del Marroc, a propòsit d’una
reclamació, dins M. Arribas Palau, «Reclamaciones cursadas por Fernando
de Aragón a Abu Sa’id ‘Utman III de Marruecos», Boletín de la Real
Academia de Buenas Letras de Barcelona, XXX (1963-1964), p. 320:
Nos
empero querientes procedir en esto legíctimament e segunt dreyto e
razón, vista una letra o carta morisca vuestra e aquella feyta reduir
por el alcadi nuestro de Valencia de morisco en romanç cathalán, por la
qual parece del deudo de o las ditas MCCC doblas restantes de la dita
mayor cuantía o precio de los ditos drapos o panyos […]
1416
Traducció occitana d’un sermó de sant Vicent
Ferrer, predicat a Tolosa de Llenguadoc (citat per A. Ferrando
Francés, op. cit.):
[…] in vulgari catalanico sive valentino […]
1417
Enric de Villena, Los dotze treballs d’Hèrcules, redactat
a València (citat per A. Ferrando Francés, op. cit., p.
77):
[…] a preçes e instancia del virtuoso caballero
mosén Pero Pardo […], escripto en romance catalán
[…]
1420
El
18 de desembre, els jurats de València s’adrecen al papa Martí V i li
demanen que els carmelitans valencians siguen integrats en la província
de Catalunya (citat per A. Ferrando Francés, op. cit., pp. 77-78):
[…]
ut dictum monasterium sub provincia Cathalonie huic civitati vicine,
quorum linga [sic] sub uno ydiomate conformatur, transferretur.
1429-97
Bernat Fenollar i Jeroni Pau, Regles de esquivar vocables o mots
grossers o pagesívols, edició d’A. M. Badia,
Barcelona, 1999:
Obra
subtitulada: “Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar
la lengua catalana, a juí del reverend prevere mossén Fenollar e misser
Hierònym Pau [e] altres hòmens diserts catalans e valencians e
prestantíssims trobadors” […] entre les persones de bon ingeni o
experiència, fàcilment se coneix dits vocables ésser d’Empurdà, o
d’Urgell, o de Mallorques, o de Xàtiva, o de les Muntanyes, o
pagesívols, dels quals no acostumen usar los cortesans ne elegants
parladors e trobadors.
1563
Martí de Viciana, Crònica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, III, València, p. 341:
En
Orihuela & su tierra siempre se ha guardado la lengua catalana:
porque en tiempo de la conquista se pobló la tierra más de catalanes
que de otras naciones, de los quales heredaron la lengua, coraçón,
manos & obras.
1763
Gregori Maians i Ciscar, carta al bisbe Ascensi Sales:
Los
libros que V. S. me envió llegaron a mis manos bien acondicionados. El
Gazofilazio es muy de mi gusto, no tanto por su abundancia […] como por
la lengua catalana que estimo como propia.
1876
Benvingut Oliver, Historia del derecho en Cataluña, Mallorca y
Valencia. Código de las costumbres de Tortosa, I, Madrid:
[existix]
una comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los
habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de
Principado de Cataluña y Reinos de Mallorca y de Valencia […] Este
hecho […] arroja inesperada luz sobre toda nuestra historia y sobre el
verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana
[…]
1887
Vicent Boix, «Censura oficial» al Diccionario
valenciano-castellano de Josep Escrig i Martínez,
València, Pasqual Aguilar, p. 7:
Nuestra
lengua, aunque catalana, no es substancialmente diferente [de la de
Catalunya] más que en el dialecto, pronunciación, conjunto de voces y
vocablos árabes, vulgares y romanos.
1888-89
Roc Chabàs, «Nuestro regionalismo», El Archivo, 3, p. 284:
Desde
que vaig nàixer he tingut a molt plaer el parlar la llengua que,
surtint del llemosí com a rama del provençal, vingué catalana al ser
barrejats los sarrahïns, dictant els Furs, que felices feren estes
comarques.
1894
Roc Chabàs, carta [datada 1’1 d’abril] al R.
E Juan Berkman, citada per M. Bas Carbonell dins Roque Chabás, el
historiador de la Renaixença, Dénia, Canfali, 1995, p. 247:
[…]
el idioma que se habla en Valencia y Barcelona no nació aquí
espontáneamente sino que fue importado de Cataluña: es pues catalán por
su origen.
1906
Valencia Nova, ressenya del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1 de novembre de 1906):
[…]
Allà per los sigles xiv y xv [ ] en lo Principat, com València y
Mallorca, tots parlaven igual, en bon català, y escrivien com parlaven.
1930
Teodor
Llorente i Falcó [amb el pseudònim de Jordi de Fenollar], En defensa de
la personalidad valenciana, València, Impremta Doménech, pp. 75-77:
He
aquí, lector, un punto considerado por muchos algo vidrioso, y que
nosotros no consideramos que merezca discrepancias entre los pobladores
de las distintas regiones en que se habla nuestra lengua. Si, como
decíamos ayer, el catalán, el balear y el valenciano son un mismo
idioma, como no habrá nadie que deje de reconocerlo, debe de tener un
nombre común. ¿Se le llamará catalán? ¿Habrá de ser valenciano? ¿Le
corresponde mejor el apelativo de balear o mallorquín? […] Para los que
creen a pies juntillas que el valenciano lo trajeron los catalanes de
la Conquista, no hay cuestión: para éstos el nombre común debe ser
“lengua catalana”. Pero es que hay otro sector, nosotros creemos que un
poco más lírico, que asegura que el valenciano nació aquí, como en
Cataluña surgió el catalán y en Mallorca el balear […] Los que así
piensan son los aferrados a que nuestra lengua se llame “valenciana”, y
a quienes les rayan las tripas cada vez que a un escritor valenciano,
de la época medieval, los catalanes lo catalogan como cultivador de la
“lengua catalana”. Nosotros sinceramente creemos que con ello no se nos
rompe ningún hueso. Querol, uno de los poetas más inspirados y a la vez
uno de nuestros mejores cerebros de los modernos tiempos, no titubeó en
llamar a sus versos valencianos “Rimas catalanas”; y el mismo Teodoro
Llorente era en esto muy transigente. En último término, cabía pensar
que dentro de estas modalidades lingüísticas de catalán, mallorquín y
valenciano, los que hablan la primera están en mayoría; y en la
actualidad, por el desarrollo y esplendor de sus letras, bien ganado
tienen ese primer puesto. […]
1930
Lluís Revest i Corzo, La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, Castelló de la Plana:
Creem
que la llengua valenciana és, i no res més, la dels catalans qui la
portaren quan a la Conquesta; per esta raó és que els filòlegs,
anomenant-la del poble qui primer la parlà, la coneixen universalment
per catalana […] No existix una llengua valenciana independent de la
catalana […] l’únic sistema ortogràfic viable dels proposats fins a
l’hora d’ara són les Normes de l’Institut [d’Estudis Catalans]
1930
Salvador Guinot, «Per a la reglamentació
ortográfica», Boletín de la Sociedad Castellonense
de Cultura, XI, p. 304:
Partim
de la unitat de la llengua catalana, no destruïda pels dialectes del
Principat de Catalunya, del reialme de València, de les Illes Balears,
d’Alguer i del Rosselló […] i trobant-nos modernament, per minva
d’estudis, en una varietat anàrquica de grafies en València,
mentrestant els nostres germans de Catalunya han arribat a una gran
unitat ortogràfica gràcies a les “Normes” de I’Institut d’Estudis
Catalans, creiem que res més pràctic i beneficiós pot ésser que
acceptar les “Normes” de I’Institut.
1960
Martí Domínguez i Barberà, No n’eren deu?, Alzira, Bromera, 1992, p. 33:
La
unitat substancial de la llengua que es parla al Principat, les
Balears, València, el Rosselló, la Cerdanya, a les Valls d’Andorra i a
la ciutat d’Alguer de Sardenya no està renyida amb les particularitats
morfològiques i fonètiques que presenten en la pràctica les parles dels
valencians, catalans, mallorquins, etc. Però hem de fer tots un esforç
mínim i sensat per acostar-nos el més possible, quant a l’idioma
literari (com han fet els castellans, els italians i els francesos),
per escriure un idioma amb sentit unitari. Açò no vol dir que hagem
d’acostar-nos al català del Principat, ni menys encara, a les formes
dialectals del barceloní. Sens dubte, el millor català és el que es
parlava i escrivia a la València del xv. El bon català modern no pot
ser l’arcaic dels nostres clàssics, pero sí el que hi ha a les arrels i
es nodreix de la parla viva dels nostres pobles, en tot allò que no
siga incorrecció greu, i en els escriptors moderns que tinguen un
llenguatge viu i eficient.
1962
Martí Domínguez i Barberà, El tradicionalismo de un republicano, Sevilla, Montejurra:
Para
diferenciar el lenguaje vulgar y pintoresco del pueblo del lenguaje
literario, se recurrió en el siglo pasado a un término que nadie ha
sabido liberar de su condición de fantasma: el término lemosín. El
idioma de Valencia, hablado o escrito, vulgar o literario, del siglo xx
o del siglo xv, es sustancialmente el mismo de Lérida, o Palma de
Mallorca, de la Seu de Urgell o Perpinyà. ¿Catalán? ¿Y por qué no? ¿Se
escandaliza el de Huelva si le dicen que habla en castellano? Pues
existe más diferencia entre la lengua que se habla en Cádiz y Huelva y
la de Burgos o Valladolid que la que se habla en Alcoy o Játiva y la de
Gerona o Andorra. […] El valenciano es, pues, ni más ni menos que el
catalán: un precioso catalán de Valencia. Como el andaluz es el
castellano de Andalucía. […] Afortunadamente, en la actualidad están
superadas las puerilidades y bizantinismos posibles en torno al nombre
que deba llevar una lengua que, bien se diga catalana, bien valenciana,
es en esencia una sola, aunque el mundo noblemente liberal y federativo
al que pertenecen Valencia y el Principado les permita uno y otro
nombre, al margen de recelos ni suspicacias. La Renaixença valenciana
tuvo conciencia de esta unidad idiomática; de ella participó el propio
Blasco, que no tuvo reparo en emplear —¡y era en 1883!— en esa su
primera salida al público, un valenciano con cierta preocupación
filológica, donde no faltan términos más propios del lenguaje del
Principado que del de Valencia.
ANNEX 6
SELECCIÓ DE TESTIMONIS VALENCIANS ON ES DOCUMENTA L’ÚS DE DENOMINACIONS COMPOSTES PER A REFERIR-SE A LA LLENGUA DELS VALENCIANS
1416
Traducció occitana d’un sermó de sant Vicent
Ferrer, predicat a Tolosa de Llenguadoc (citat per A. Ferrando
Francés, op. cit.):
[…] in vulgari catalanico sive valentino […]
ca. 1500
Bernat
Fenollar i Jeroni Pau, Regles d’esquivar vocables o mots grossers o
pagesívols (Mots o vocables los quals deu esquivar qui bé vol parlar la
llengua catalana a juí del reverend prevere mossén Fenollar e misser
Jeroni Pau e altres hòmens diserts catalans e valencians e
prestantíssims trobadors), editades per A. Badia i Margarit, Barcelona,
1999:
[regla 291]: reyna e regina tot se pot dir, mas lo vulgar
català e valencià és dir reyna, car regina no•s diu sinó en cobles o
per trones per los predicants la paraula de Déu, com ara: “Oh, Regina
del Cel…”
1575
Onofre Pou, Thesaurus puerilis, València:
Està primer lo vulgar en llengua Cathalana, y Valenciana, y després lo llatí.
1908
Manuel Milà i Fontanals, Obres catalanes, Barcelona, Gustau Gili:
Y si no•s vol dir catalana, no•s diga de cap manera llemosina, sinó catalano-valentino-baleàrica.
1925
Nicolau
Primitiu Gómez Serrano, publica en Las Provincias una sèrie d’articles
de divulgació titulada Psalterio toponímico. El lenguaje
balear-catalán-valenciano.
1925
Josep Calveras, La reconstrucció del llenguatge literari
català. Estudi d’orientació, Barcelona, Biblioteca
Balmes:
Tots
podem dir: la nostra llengua valenciana, la nostra llengua mallorquina,
la nostra lengua catalana, parlant d’una sola i mateixa llengua, i això
no és pas incomprensible com un misteri.
No essent la nostra
branca filològica del romanisme sinó el conjunt de tres dialectes
principals, que tots tres igualment són manifestacions de la mateixa
llengua, qui parla un dialecte parla la llengua, que no és cosa
diferent del mateix dialecte, sinó que pel dialecte es manifesta; i la
llengua manifestada igualment en els tres dialectes, tant se pot dir
catalana, com valenciana, com balear o mallorquina. Així els valencians
tenen llengua valenciana i els catalans catalana i els mallorquins
mallorquina.
Ara, com és a parlar contraposant els dialectes, el
valencià, català i mallorquí són tres manifestacions diferents i
caracteritzades; i si es volia aleshores fer marcar el conjunt en
contraposició als dialectes que en són part, caldria un nom diferent
del de cada dialecte. “Català-valencià-balear” seria el propi i a
tothom acontentaria, si no fos que és massa llarg, i que de fet els
filòlegs, que són els únics qui parlen de les llengües fent aquestes
subtilitzacions, han pres el costum de dir-ne breument: llengua
catalana.
1926
Antoni Ma. Alcover, Francesc de B. Moll (i
Manuel Sanchis Guarner), Diccionari Català-Valencià-Balear. Inventari
lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves
formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos
antics i moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al
Regne de València, a les Illes Balears, al departament francès dels
Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental d’Aragó i
a la ciutat d’Alguer de Sardenya, Palma de Mallorca, 1926-1968, deu
volums.
1957
Joan Fuster, Diari 1952-1960, Obres Completes, 2, Barcelona, Edicions 62, 1969:
Als
diaris [de València] sovinteja l’ús dels termes “vernacle” –que és una
manera d’evitar “valencià” quan no es gosa escriure “català”–, i
“català-valencià”, si la timidesa és menor.
ca. 1958-1959
Josep Giner, Nota manuscrita enviada a Emili Beüt, a
propòsit d’un mapa dels «Països Catalans»
(Arxiu d’Emili Beüt):
Les
notícies que tinc de Catalunya, és que han refusat això de “Llengua
Bacavesa”. En contra de lo que creu D. Nicolau (no coneix com pensen
els escriptors mallorquins) l’oposició més forta ha estat per part de
certs escriptors mallorquins. Hem de considerar Mallorca com a formant
part de Catalunya. Per això el problema es centra entre Catalunya i
València. La meua proposta és dir-ne “llengua catalano-valenciana”
simplement. En este mapa falten noms de poblacions balears: Ciutadella,
Maó, Pollença, Sóller, Palma, etc.; del contrari no es veu que es parle
també a les illes. Jo refaria la llegenda del mapa posant només: “Mapa
de les terres on és parlada la nostra llengua catalano-valenciana”
Regne de València-Illes Balears-Catalunya-Rosselló. Total 65.000 Km2
(6.000.000 d’habitants parlen la nostra llengua” (no sé ara si en són 6
o 7). Una llegenda així seria més eficaç. Jo crec que lo de bacavesa
està destinat al fracàs i fa el joc a que els catalans es mantinguen
ferms: ací tota la joventut és aferrissada partidària de dir “llengua
catalana”. Per això seria més defensable, i més convenient per a
nosaltres dir-ne “llengua catalana-valenciana”, “valenciana-catalana”.
1959
Vicent Badia i Marín, «Llengua valenciana o
bacavesa?”, Sicania (Mensual. Suma y guía de cultura
valenciana), novembre de 1959:
La
revista literària “Ponent”, que es publica a la ciutat de Mallorca en
llengua catalano-valenciana-balear, així com el “Diario de Mallorca”,
es fan eco del mot Bacàvia posat en circulació des de València per a
designar genèricament la llengua que es parla a Catalunya, València,
Mallorca, Baix Aragó, Departament francés dels Pirineus Orientals i a
la ciutat avui italiana de l’Alguer.
1962
Lo Rat Penat,
Concurso literario permanente mensual, reproduit a Buris-ana (març
1962), núm. 56, p. 3 (Lo Rat Penat anuncia el tema per al mes de març):
Recordamos
que el tema para el mes en curso corresponde a “aspectes sobre
l’economia d’un producte agrícola (taronja, ceba, arròs, cotó, blat,
dacsa, etc.”. Los trabajos que opten al concurso habrán de ser escritos
en catalán-valenciano […]
1966
Enric Valor, Curso de lengua valenciana, València, Impremta Fermar:
Llegamos
con una pléyade de prosistas y poetas excelsos (estos últimos aún
fuertemente aprovenzalados) a la eclosión literaria del XV o Siglo de
Oro de las letras catalano-valencianas […]
[…] una lengua románica
perfecta e independiente, que habría de ser con el tiempo el idioma de
la poderosa Confederación Catalano-Valenciano-Aragonesa.
1966
Enric
Valor, Lea valenciano en diez días. Breve método de pronunciación del
catalán-valenciano-balear, València, Impremta Fermar.
1974
Carles
Salvador, Gramàtica valenciana amb exercicis pràctics, sisena edició
revisada per la Secció de Llengua i Literatura, València, Publicacions
dels Cursos de Llengua i Literatura Valenciana de Lo Rat-Penat:
Les
desinències en la flexió dels verbs és diferent en algunes persones,
temps i modes dels tres països o branques lingüístiques del mateix
idioma, el CATALÀ-VALENCIÀ-BALEAR.
1988
Rafael Company, dins A. Colomer, R. Company, V. Franch i M. Nadal, Document 88, València, Eliseu Climent:
[…]
si considerem que en la vessant lingüística la denominació balear només
té notòria difusió en la dialectologia […], res no impediria parlar del
català-valencià o valencià-català per a referir-se a la nostra més
important contribució a la diversitat europea. […]
Des dels punts de
vista exposats, és clar que les expressions catalano-valencià i
catalànic, aplicades al diasistema, són susceptibles d’esdevenir
denominacions que vehiculen l’adhesió del poble valencià a la unitat
lingüística. I de començar a imposar-se als àmbits on calga. També és
obvi, però, que, arribat el cas, potser seria millor parlar d’un
Tractat Catalano-Balear-Valencià d’Unió Lingüística, i d’una Acadèmia
Catalano-Balear-Valenciana de la Llengua […]
2002
Jordi
Colomina, «El valencià dins l’espai occitano-romànic: Paral•lelismes
lèxics i fraseològics», dins la revista Paraula d’Oc, núm. 5, València,
juliol 2002:
D’ençà dels inicis de la filologia romànica, al
primer terç del segle XIX, i fins al primer terç del segle XX, la
nostra llengua valenciana-catalana-balear va ser considerada sense
discussió com a part constitutiva de la llengua d’oc. I no tan sols per
part dels filòlegs estrangers: des de Manuel Milà i Fontanals fins als
darrers texts d’Antoni M. Alcover, la nostra llengua va ser considerada
com a una de les varietats de la llengua occitana. Encara al 1954 Joan
Fuster (1967) parlava de “les regions de la llengua d’oc d’un i altre
costat del Pirineu –entre elles el País Valencià–” i F. De B. Moll
(1974) arribava a afirmar que “pot esser que originàriament el català
formàs una unitat amb les parles occitanes o de llengua d’oc”.
2003
Jordi
Colomina, «Als germans de Catalunya» (parlament pronunciat davant del
Ple de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans en la
reunió celebrada el dia 11 d’abril del 2003 en la Sala de Juntes de la
Facultat de Filologia de la Universitat de València), publicat en el
periòdic Levante i en la revista Paraula d’Oc, núm. 6:
Al costat
de les crítiques cal oferir solucions. Estes són les que jo vos
propose. Per una banda, continuar la pràctica habitual en l’interior de
cadascun dels nostres països d’anomenar, en els usos quotidians, la
llengua comuna, valencià i llengua valenciana en València, i català i
llengua catalana en Catalunya. I per una altra banda, introduir, al
costat d’eixes denominacions, per als usos més formals (administratius,
universitaris) i sobretot de cara a l’exterior dels nostres països, un
nom integrador i hereu de la tradició confederal dels nostres pobles.
Eixe nom podria ser, arreplegant els tres gentilicis que apareixen en
els nostres estatuts d’autonomia, idioma valencià-català-balear o,
simplement, valencià-català-balear. I si sembla massa llarg, es podria
reduir –seguint precedents com ara gallego-portugués o serbo-croat– a
idioma valencià-català o, simplement, valencià-català.
ANNEX 7
SELECCIÓ DE TESTIMONIS ON ES DOCUMENTA L’ÚS DE TERMES DISTINTS DE VALENCIÀ I DE CATALÀ PER A REFERIR-SE A LA LLENGUA DELS VALENCIANS
1579
Traducció castellana de les poesies d’Ausiàs March, feta per Jorge de Montemayor:
Las obras del excelentissimo poeta Ausias March, Cavallero Valenciano. Traduzidas de lengua Lemosina en Castellano.
1801-08
Gaspar
M. de Jovellanos, carta al canonge de Tarragona C. Gonzalo de Posada,
reproduïda per P. Marcet, Història de la llengua catalana, II,
Barcelona, 1987, p. 5:
Si no me engaño, tardará usted poco en
desbautizarla a la que llama lengua lemosina, para ponerle el nombre de
catalana […] se extendió y cundió por todo el reino de Valencia, y
saltó a las islas Baleares […]
1804
Antoni Febrer i Cardona, Principis generals de la llengua menorquina, Maó, manuscrit:
[el
títol d’aquest llibre no és] perquè considéria que aquesta llengua
dèguia el seu origen a Menorca, sabent molt bé que aquesta illa fonc
fundada de valencians, catalans, etc., els quals e-hi portaren la seua
llengua, que és la mateixa que nosaltres usam i antigament s’anomenava
llemosina […]
1868
Comentari del periòdic barceloní La Montaña de
Montserrat, dirigit per Víctor Balaguer, Las Provincias, 19
d’agost:
¿Por
qué hemos de llamar lengua “lemosina” a la nuestra? Los escritores
valencianos, lo propio que también hicimos los catalanes durante algún
tiempo, siguiendo una falsa y ridícula rutina, llaman “lemosín” a
nuestra lengua […] ¿Por qué hoy, en el grado de crítica, de
inteligencia y de perfección á que se ha llegado, por qué hoy hemos de
continuar llamando lemosina á la lengua catalana? Llámesela valenciana,
mallorquina ó catalana
1868
Contestació de Teodor Llorente al comentari anterior, Las Provincias, 25 d’agost:
No
tiene razón “La Montaña de Montserrat” al proponer que dejemos de
llamar á nuestra lengua materna con el nombre que nuestros padres le
han dado y que nosostros seguimos dándole […] Y qué motivos tan
poderosos existen para rechazar el adjetivo “lemosín” y sustituirle con
otro?. “La Montaña” parece que lo considere denigrante… No encontramos
el motivo de esa asimilación […] Sometámonos al legislador supremo de
los idiomas, y con tanta mayor razón en este caso, cuanto que habría
grandes dificultades para cambiar el nombre á nuestra lengua. Consta
esta de tres ramas, cada una de las cuales tiene su nombre especial,
lengua catalana, lengua valenciana y lengua mallorquina ¿Cómo
llamaremos al conjunto, á la matriz?. “La Montaña” dice que le es igual
que se le dé cualquiera de estos nombres, pero no usa mas que uno, el
de lengua catalana. ¿Admitirán este nombre los valencianos y
mallorquines? No, porque además de repugnarles esa surpremacía que
otros se atribuyen, no pueden consentir que se confunda con el dialecto
catalán, el suyo, que es distinto […]
1878
Constantí
Llombart, Excel•lències de la llengua Llemosina. Discurs panegirich
llegit en la solemne sesió inaugurativa de Lo Rat~Penat. València:
No,
valencians, no és morta nostra expressiva llengua llemosina, com los
seus malhavirats inimichs semblava desijaven, gràcies als generosos
esforços de nostres germans de Catalunya y les illes Mallorques […] En
la mateixa llengua fonch criat en Montpeller, y parlà nostre molt alt e
invicte Rey En Jaume. Ab ella escrigué, a imitació de Juli Cèsar, ses
conquestes y a imitació dels romans la introduhí ab la sua religió en
les Mallorques, y en València y son antich regne al conquestar-los. […]
la llemosina llengua fonch la cortesana ab que en Aragó, València y
Catalunya, los reys parlaven […]; dissentint aquesta llengua en los
tres amunt citats dominis, sols en alguna que atra petita variació, ya
en la manera de pronunciar-se, ya en la adopció d’algunes veus
originàries, insignificants diferències molt menys notables si es vol
encara, que les que el castellà sofrix en les diverses províncies hon
se parla. Sempre ademés s’ha observat que en los confins d’Aragó,
València y Catalunya, s’ha parlat ab mes correctitud y puretat que en
lo mateix interior dels propis nostra llengua.
1887
Constantí
Llombart, «Ensayo de ortografía lemosino-valenciana», dins Josep
Escrig, Diccionario valenciano-castellano, València, p. XVII:
Partiendo
de este principio, siempre hemos creído lo más conducente a nuestro
fin, establecer una doble división de lugar y tiempo en nuestra lengua
que, sin duda, para su porvenir daría excelentes resultados prácticos.
La primera de ellas, es decir, la que al punto donde se habla se
refiere, reducida está a la aplicación indistinta del calificativo de
lemosín a las tres diversas ramas del árbol de nuestra lengua, que son
el catalán, el mallorquín y el valenciano, denominándose
respectivamente lemosino-catalán, lemosino-mallorquín y
lemosino-valenciano, según la región a que corresponda; y no
omitiéndose nunca el dictado lemosín, ya que tal fué el nombre de pila
que, por razón de haber nacido en Limoges, así como por haber nacido en
Castilla se denomina a la lengua española castellana, le es en todos
casos apropiado. De este modo obtendríanse las consiguientes ventajas
de facilitar en mucho la unificación de nuestra lengua, pudiendo, por
otra parte, desarrollarse autonómicamente cada una de por si,
evitándose quizás mezquinos recelos o antagonismos que entre sus
cultivadores pudieran algún día suscitarse.
1881
J. Martínez Aloy, «Formación de los apellidos
lemosines», discurs llegit en l’Acadèmia de la
Joventut Catòlica de València:
Yo
no sé qué nombre tenga esa lengua. Pareciérame arrogancia llamarla
valenciana ó catalana, modestia, decirle provenzal. Con frecuencia se
la llama lemosina, y yo así la nombro, siquiera sea porque todos me
entienden. La denominación podrá ser defectuosa; pero está admitida […]
1931
Felip
Mateu i Llopis, «L’actual moviment cultural de València davant l’hora
present de Catalunya», conferència llegida el 22 de febrer a
l’Agrupació Excursionista Ginesta (Tarragona):
L’esperit [de la
Renaixença] era de franca comprensió enllà i ençà I’Ebre. Els poetes de
Catalunya i de Mallorca, de València i de Provença se saludaven sovint
i tots entonaven càntics a la llengua catalana que fou batejada per
alguns, equivocadament, amb el nom de “llemosina” per a designar la
unitat del llenguatge.
1959
Vicent Badía Marín, «Llengua valenciana o
bacavesa?», dins Sicania. Mensual. Suma y guía de cultura
valenciana, p. 3:
La
revista literària “Ponent”, que es publica a la ciutat de Mallorca en
llengua catalano-valenciana-balear, així com el “Diario de Mallorca”,
es fan eco del mot Bacàvia posat en circulació des de València per a
designar genèricament la llengua que es parla a Catalunya, València,
Mallorca, Baix Aragó, Departament francés dels Pirineus Orientals i a
la ciutat avui italiana de l’Alguer. […] És clar que no tots els
sectors d’opinió hi han admés el mot Bacàvia. Alguns diuen que
Catalunya, que guanyà una major significació històrica i literària, deu
donar-li el nom a l’idioma; per altres s’argüix que eixa mateixa
significació fon valenciana en altres èpoques i àdhuc pot ésser-ho a
l’esdevenidor. Per altres es considera innecessari el convencionalisme
de Bacàvia i no es veu inconvenient en que Catalunya parle català,
València el valencià i Mallorca el mallorquí. Altres, però, no ho veuen
així i admeten aquestes denominacions restrictives per a l’ús privatiu
dels habitants de cadascuna regió, però no quan es tracta d’eixir a
l’exterior per mig d’Assemblees, Congressos, etc, de la llengua, o
simplement per a la regulació ortogràfica i, en general, gramatical de
l’idioma. De totes formes es unànime l’aceptació del mot proposat com
un missatge de bona voluntat i enteniment entre els hòmens units per
una llengua comuna.
1961
Carta manifest a Serra d’Or, juny,
núm. 6, signat, entre altres, per Alfons Verdeguer, Xavier Casp, Miquel
Adlert, Jaume Bru i Vidal, Alfons Cucó, Rafael Villar i Beatriu Civera:
[…]
per al dit conjunt de València, Mallorca i Catalunya acceptem la
denominació suggerida fa poc per Miquel Adlert Noguerol de “Comunitat
Catalànica”, on la primera paraula indica el tipus d’unió que existia i
és el que acceptem, i la segona afirma la unitat de llengua i cultura,
alhora que ens dóna un gentilici comú i nou per a tots, que conservem
així els antics, junt amb les denominacions de sempre per a les nostres
terres.
1997
Rosa Gómez Casañ, Nicolau Primitiu Gómez Serrano
(1877-1971). Una aproximacíó a la seua vida,
València, pp. 80-81:
La
primera vegada que Nicolau Primitiu reflecteix la seua preocupació pel
nom que rep la llengua és el 1925, en emprar «el lenguaje
balear-catalán-valenciano», origen per abreviació dels termes bacava,
bacavesa. i bacavés, per a la llengua, que apareixeran extensament
exposats als dietaris de l’any 35, encara que fins a l’any 62 no es
publica el seu raonament en l’article «Una llengua sens nom», encara
que havia sigut prèviament anunciat en l’any 1957 al seu llibre «Los
iberosicanos». Ell creia per damunt de tot en la unitat de la llengua i
s’adonava que, sempre dins de la unitat, s’havia de mantenir la
diversitat sense trencar la unitat, que la diversitat enriquia la
llengua. Pensà a crear una solució onomàstica, tant per a la llengua
com per al territori on es parla, perquè s’adonà molts anys abans que,
a la nostra comunitat, en la qüestió de la llengua es pot arribar a un
enfrontament greu i que s’ha de cercar una solució per a resoldre’l.
ANNEX 8
ALGUNES NORMES DE L’ORDENAMENT JURÍDIC DE L’ESTAT ESPANYOL QUE HOMOLOGUEN
L’IDIOMA PROPI DELS VALENCIANS I EL CATALÀ
R.D.
1888/1984, de 26 de setembre, pel qual es regulen els concursos per a
la provisió de places dels cossos docents universitaris:
Artículo
2º. […] 2. La denominación de las plazas de la plantilla de profesorado
funcionario será necesariamente la de alguna de las áreas de
conocimiento a que hace referencia la disposición transitoria 1ª del
presente Real Decreto. A tales efectos se entenderá por áreas de
conocimiento aquellos campos del saber caracterizados por la
homogeneidad de su objeto de conocimiento, una común tradición
histórica y la existencia de comunidades de investigadores, nacionales
o internacionales. [Annex de la Disposició Transitòria Primera: Catàleg
de les àrees de coneixement. Les antigues denominacions “Llengua
valenciana”, “Llengua i cultura valencianes” i “Lingüística valenciana”
queden subsumides sota la denominació única legal de “Filologia
catalana”]
R.D. 2360/1984, de 12 de desembre, sobre departaments universitaris:
Art,
3º. A los efectos de creación de Departamentos […] són áreas de
conocimiento las definidas en el apartado 2 del artículo 2º del R.D.
1888/84, relacionadas en el anexo.
R.D. 1435/1990, de 26 d’octubre, sobre directrius generals pròpies de la titulació de Filologia Catalana:
Artículo
único. Se establece el título universitario oficial de Filología
Catalana, el cual tendrá carácter oficial y validez en todo el
territorio nacional, así como las correspondientes directrices
generales propias de los planes de estudios que han de cursarse para su
obtención y homologación y que se contienen en el anexo.
Orde del Ministerio de Educación y Ciencia, de 29 de novembre de
1995, d’homologació de titulacions superiors de Filologia:
Primero.-Se
incluyen en el anexo al Real Decreto 1954/1994, de 30 de septiembre,
los títulos de Licenciado en Filología, Sección Hispánica (Valenciana)
y de Filosofía y Letras, División Filología (Filología Valenciana),
como homologados o equivalentes al título de Licenciado en Filología
Catalana, que figura en el apartado IV del Catálogo de Títulos
Universitarios Oficiales del referido anexo.
ANNEX 9
ALGUNES SENTÈNCIES JUDICIALS QUE AVALEN LA DENOMINACIÓ DE CATALÀ O LLENGUA CATALANA PER A DESIGNAR L’IDIOMA PROPI DELS VALENCIANS, O BÉ LA CONSIDEREN SINÒNIMA O HOMOLOGABLE A LA DE VALENCIÀ O LLENGUA VALENCIANA
1997
Sentència
75/1997, del 21 d’abril, de la Sala Segona del Tribunal Constitucional,
per la qual es resol el recurs d’empara núm. 3157/92 interposat per la
Universitat de València:
Fundamento Jurídico 4. […] el párrafo
segundo, inciso final, del art. 7 de los Estatutos de la Universidad de
Valencia no hace sino optar por una de las denominaciones con un
soporte de carácter científico, acogida en una norma reglamentaria
dictada por la Administración general del Estado con la correspondiente
habilitación de Ley, según se ha visto anteriormente [en referència al
R.D. 1888/1984, de 26 de setembre]. […] el Acuerdo de la Junta de
Gobierno de la Universidad de Valencia […] y el art. 7 de los Estatutos
de la Universidad donde encuentra cobertura, vienen a establecer de
consuno que la valenciana, lengua propia de la Comunidad Valenciana y,
por ello, de su Universidad, podrá ser también denominada «lengua
catalana», en el ámbito universitario, sin que ello contradiga el
Estatuto de Autonomía ni la Ley de las Cortes mencionada al principio
[Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià de 23 de novembre del 1983]. La
Universidad de Valencia no ha transformado la denominación del
valenciano y se ha limitado a permitir que en su seno pueda ser
conocido también como catalán, en su dimensión «académica», según los
propios Estatutos. No se rebasa, pues, el perímetro de la autonomía
universitaria, tal y como se configura legalmente, y por tanto es
indudable la validez de los preceptos en tela de juicio […]. Podrá
discutirse cuanto se quiera sobre la pertinencia de que en el seno de
la Universidad de Valencia se denomine indistintamente valenciano o
catalán, pero, como ha quedado dicho, ello no contradice valores,
bienes o intereses constitucionalmente tutelados y no vulnera precepto
legal alguno […]
2004
Sentències núm. 330/2004, del 4 de març, i
393/2004, de 25 de març, del Tribunal Superior de Justícia de la
Comunitat Valenciana, per les quals es resolen els recursos
interposats, respectivament, per Acció Cultural del País Valencià i per
les Universitats de València i d’Alacant contra les ordes del 8 de maig
del 2002, de la Conselleria de Cultura i Educació, per les quals es
convoquen, respectivament, concurs oposició per a l’ingrés en el cos de
mestres i procediment per a l’adquisició de noves especialitats, i per
a l’ingrés i accés als cossos docents d’Ensenyament Secundari,
professors d’Escoles Oficials d’Idiomes, de Música i d’Arts Escèniques
i professors tècnics de Formació Professional i procediment per a
l’adquisició de noves especialitats:
[…] no existe razón jurídica
alguna que permita sostener que la titulación de Licenciado en
Filología Catalana no constituya titulación suficiente, en las mismas
condiciones que las titulaciones, diplomas o certificados, que se
enumeran en los Anexos VII y X, respectivamente, de las convocatorias
recurridas, para eximir de la realización de la prueba de conocimientos
de la lengua valenciana, pues aquella Licenciatura avala sobradamente
el conocimiento de la lengua de esta Comunidad, denominada oficialmente
«valenciana» en su Estatuto de Autonomía, y en el ámbito académico
«catalana».
2004
Sentència núm. 518/2004, del 16 d’abril, del
Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana, per la qual
es resol el recurs presentat pel Sindicat de Treballadors de
l’Ensenyament del País Valencià (STEPV) contra les ordes del 8 de maig
del 2002, de la Conselleria de Cultura i Educació, per les quals es
convoquen, respectivament, concurs oposició per a l’ingrés en el cos de
mestres i procediment per a l’adquisició de noves especialitats, i per
a l’ingrés i accés als cossos docents d’Ensenyament Secundari,
professors d’Escoles Oficials d’Idiomes, de Música i d’Arts Escèniques
i professors tècnics de Formació Professional i procediment per a
l’adquisició de noves especialitats:
[…] se declara contraria a
derecho cualquier interpretación de las Bases a las que se ha hecho
referencia, que conduzca al resultado de considerar que los aspirantes
en posesión de la titulación de Licenciatura en Filología Catalana, u
otros homologados a la misma, vienen obligados a someterse a la prueba
obligatoria y eliminatoria de valenciano, debiendo entenderse, por el
contrario, en las mismas condiciones que los que estén en posesión de
las titulaciones certificados o diplomas que se enumeran en los anexos
VII y X de las respectivas convocatorias.
|
|