QUADERNS DE

 

MIGJORN

 

Revista d'estudis comarcals del sud del País Valencià, núm. 3

 

(pàgs.135-138)

 

 

 

ORIENT I PONENT DE LA NOSTRA LLENGUA

 

__________________________________________________

 

 

 

Antoni Ròdenas

 

Escriptor

 

 

 

 

 

 

 

El senyor Antoni Maestre, estudiant de filologia catalana, publicà l'any 1995 al Programa de Festes del seu poble, Monòver, un article dedicat a la ciutat marítima de l'Alguer, que pertany a l'illa de Sardenya. L'Alguer fou repoblada per catalans en el segle XIV i molts dels seus habitants actuals encara parlen català. Un article d'aquestes característiques, en un Programa de Festes de Monòver de fa només vint-i-cinc anys, hauria estat  inimaginable.

 

 

 

Farà ara una quarentena d'anys -en tenia jo aleshores vint- que vaig informar-me de l'Alguer i dels algueresos llegint el llibre La llengua catalana segons Antoni Rubió i Lluch (1957), de l'escriptora i bibliotecària Rosalia Guilleumas, que va ser directora de la Biblioteca de Catalunya. Referint-se als algueresos, l'autora del llibre ens diu:

 

 

 

El dialecte català que avui parlen és anomenat per ells mateixos alguerès (...) quan algun alguerès sent parlar un català en la seva s'apressa a preguntar-li on ha après la parla de la seva Barceloneta, nom que els algueresos donen a la seva ciutat, tot pronunciant-lo Barsaruneta.

 

 

 

Eduard Toda, diplomàtic, escriptor, bibliòfil i un dels impulsors de la restauració del monestir de Poblet, va ser nomenat cònsul a Càller, la capital de Sardenya, durant l'últim quart del segle passat.

 

 

 

A Toda li agradava recordar un diàleg (ho llig al diari Avui de 21.04.95) que havia tingut amb una hostalera de l'Alguer, que encuriosida li preguntava:

 

 

 

 

-Llavors, d'on sou que parleu la nostra llengua?

 

 

 

 -Català, vingut de Barcelona.

 

 

 

-A Barcelona també parlen alguerès?

 

 

I Toda afirmava, categòric:

 

 

 

 

-Tothom.

 

 

L'Alguer és el lloc on es parla la nostra llengua situat més a llevant. Va ser, per a tots nosaltres fins fa quatre dies, un poble ignorat i perdut enmig de la Mediterrània. D'Eduard Toda pot dir-se que va popularitzar la seua coneixença entre els catalans de la fi del segle XIX. I quan dic els catalans, m'estic referint a quatre gats post-renaixentistes situats a Barcelona i les rodalies.

 

 

 

Però deixem de costat els algueresos i fixem-nos ara en els murcians catalanoparlants, que del nostre territori idiomàtic són els homes situats més a ponent.

 

 

 

L'any 1266, Jaume 1 va apoderar-se de la ciutat de Múrcia, la qual era en poder dels mudèjars revoltats contra la Corona de Castella. Abans de retornar Múrcia al seu gendre, Alfons X, el Savi, i d'acord amb ell, Jaume I, segons podem llegir a la Crònica de Ramon Muntaner "...pobla-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs."

 

 

 

Ara bé, s'equivocaria qui pensés que els actuals catalanoparlants de la Comunitat Murciana són descendents directes d'aquells pobladors primerencs, dels quals també diu Muntaner que “...són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món."

 

 

 

De fet, d'aquells pobladors només hi resten els cognoms i un dialecte, el panotxo, farcit catalanismes, que es parla, o es parlava fins fa quatre dies, en la comarca de l'Horta de Múrcia.

 

 

 

Els actuals murcians que parlen català cal situar-los a una cinquantena de quilòmetres devers al nord de la comarca de l'Horta de Múrcia. Habiten uns poblets de pocs habitants escampats per un altiplà d'uns sis-cents metres d'alçada, pel qual passa la línia divisòria que separa la Comunitat Murciana del País Valencià. Aquestes línies frontereres traçades per la imaginació de l'home sovint acostumen a separar gent de la mateixa cultura. Per això hi ha autors que consideren la zona ciana habitada per gent de procedència valenciana, com una simple prolongació sociolingüística i econòmica de la comarca valenciana de les Valls del Vinalopó.

 

 

 

D'antuvi direm que els catalanoparlants que ocupen avui en dia part dels termes municipals de tres importants pobles murcians, Iecla, Jumella i Favanella, no tenen el seu origen en repoblaments fets durant la Baixa Edat Mitjana i, en tot cas, la repoblació d'aquesta petita zona mur, que vindrà a tenir uns 300 quilòmetres quadrats, té un caire ben diferent de la duta a terme a guer per Pere el Cerimoniós, qui l'any 1354 va pactar amb els dirigents de Sardenya el repartiment de l'illa, l'Alguer va quedar sota el domini de la Corona d'Aragó, però de manera que poc temps després expulsà de la ciutat els sards i genovesos que hi vivien i la repoblà de catalans. La barrabassada la llig en l'article d'Antoni Maestre, i cal qualificar-la, com diríem actualment, de veritable "neteja ètnica".

 

 

 

El dia 9 de desembre de l'any 1364, és a dir, deu anys després de la incorporació de l’Alguer a la Corona d'Aragó, a la Crònica del mateix rei Pere el Cerimoniós, i arran de la guerra que duia a terme contra el rei Pere el Cruel de Castella, podem llegir com les tropes de la Confederació creuen en diagonal la comarca de les Valls del Vinalopó: "E, passants per lo lloc de Saix, alleujam-nos en la horta de Favanella; e de dit lloc de Saix tro al dit de Favanella ha nou llegües.. E en aquest camí de la dita jornada, per ço que la terra que calcigam era erma e deserta e plena de gran multitud de caça, ço és, de perdius, conills e llebres."

 

 

 

Aquesta solitud descrita en la Crònica és pròpia de terres de ningú, frontereres. disposades entremig, en aquell temps tan reculat, de regnes mal avinguts o en guerra. Posteriorment aquells territoris despoblats, sembla haver estat practicada la ramaderia extensiva per escadussers pastors d'origen castellà.

 

 

 

La terra erma e deserta de la Crònica s'estenia per tot un seguit d'altiplans disposats entre els pobles de Monòver i Novelda, situats a sol ixent, i els pobles de Iecla, Jumella i Favanella situats devers a ponent i sobre un arc de compàs traçat amb un radi d'una quarentena de quilòmetres que tinga com a centre Monòver. Cal dir que aleshores el Pinós no existia.

 

 

 

El despoblament va agreujar-se a l'expulsió dels moriscos -una altra barrabassada, i de les grosses-, ja que en pobles com Petrer i Monòver, habitats per gent quasi exclusivament d'ascendència musulmana, no hi cantaria gall ni gallina.

 

 

 

Sembla que la comarca de les Valls del Vinalopó no assolí un augment demogràfic fins el segle XVIII, que fou quan un excedent de població de procedència majoritàriament valenciana començà a instal.lar-se en els altiplans disposats a ponent de Monòver i de Novelda, i crearen al mateix temps el poble del Pinós, situat en la part occidental de la mateixa comarca de les Valls i com qui diu tocant ja la ratlla de Múrcia.

 

 

 

I també tot indica que va ser a partir de la segona meitat del segle XIX, que gent procedent principalment de Monòver, Novelda i el Pinós, començà a artigar i repoblar terres en els termes de Tecla, Jumella i Favanella. El moment àlgid de l'embranzida agrícola a ben segur que va produir-se durant el darrer quart del segle XIX, coincidint amb l'elevat preu que assolí el vi arran d'assolar la fil·loxera les vinyes franceses i, paulatinament després, també amples zones vinícoles espanyoles.

 

 

 

M'apresse a dir que aquells valencians artigaren terres i propagaren la seua llengua i els seus costums, amb la mateixa naturalitat que respiraven i sense cap afany imperialista de vella escola. Fou una conquesta feta amb l'aladre i no amb l'espasa. Aquesta expansió territorial caldria estudiar-la consultant, en primer lloc, els registres de la propietat i les notaries, però sense perdre d'ull que si bé les classes benestants valencianes, mitjançant operacions especulatives, poden haver arribat a ser propietàries de la terra, la mà d'obra -masovers i peonatge- que hi assentaren fou de procedència igualment valenciana, la qual cosa evidencia que aquestes classes modestes d'origen valencià, tenien uns coneixements agrícoles, artesans i comptables, superiors als dels escassos habitants de parla castellana que anaven trobant en el seu avanç, que si de cas no van anar-se'n i restaren convivint amb els valencians, ràpidament, segons sembla, foren assimilats per aquests.

 

 

 

Aquesta emigració de valencians a terres murcianes durà fins la primera dècada del segle XX, i fou comentada per Azorín en les darreres pàgines de la novel·la La voluntad (1902), referint-se a les terres pertanyents al terme de Iecla.

 

 

 

No hi ha dubte que tota aquella empenta repobladora que començà,en el segle XVIII a les Valls del Vinalopó i acabà en els primers anys del segle XX ben endinsada en terra murciana, constitueix l'expansió territorial més moderna que ha tingut la nostra llengua, la qual, siga dit de passada, perdia terreny en altres zones del País Valencià, com el Baix Segura (Oriola), que es castellanitzava totalment, mentre que molts habitants de les ciutats d'Alacant i de València també canviaven de llengua.

 

 

 

Sobre el dialecte que parlen els catalanoparlants dels termes de Iecla, Jumella i Favanella, cal dir que és el mateix que pot sentir-se en tota la comarca de les Valls del Vinalopó. D'aquest dialecte en podríem destacar la relativa puresa idiomàtica, si és que avui en dia pot parlar-se de puresa idiomàtica en una llengua sotmesa a tota una sèrie de circumstàncies adverses arran d'estar en contacte quotidià amb una altra llengua hegemònica i de tarannà imperialista.

 

 

 

D'altra banda convé remarcar que els homes que colonitzaren primer els amples espais existents a les Valls del Vinalopó a partir de Monòver i Novelda, i s'endinsaren després en temes murcianes, no van preocupar-se gens ni mica de catalanitzar la toponímia castellana de molts llocs que anaven habitant, tant dins de les Valls com ja dins de Múrcia (el Culebrón, Ubeda, el Rodriguillo. la Canyada del Trigo, la Torre del Rico, entre altres).

 

 

 

Ara bé, per raons de llengua i de costums, la gent que viu als poblets de parla valenciana pertanyents a tecla, Jumella i Favanella, se sent més atreta a anar al Pinós que als pobles murcians al·ludits. Intervenen els costums, la llengua i els lligams familiars i d'amistat en l'elecció, però també hi intervé la proximitat com a factor determinant. El Pinós el tenen molt més a prop que Iecla, Jumella o Favanella.

 

 

 

Pel juny del 1970 -ha fet enguany vint-i-cinc anys- vaig recórrer amb Sanchis Guarner la zona catalanoparlant de Múrcia per fer-hi unes enquestes filològiques. Ei! les enquestes les feia ell, i un oncle meu, del Pinós, ferrador de cavalleries, i jo, que l'acompanyàvem, miràvem i escoltàvem com les feia.

 

 

 

Espere que dins d'altres vint-i-cinc anys puga tornar al poble del Carxe i recordar la jornada d'avui com ara he recordat la de vint-i-cinc anys enrere. I espere que dins de vint-i-cinc anys puga parlar-vos amb la mateixa llengua, encara que això, tant aquí, a l'extrem occidental de la llengua, com allà, a orient, a l'Alguer, no dependrà solament de la gent que visca aleshores, sinó de la col-laboració que mentrestant puguem rebre, tant aquí, com allí, respectivament, de la Comunitat Murciana i ai! del govern italià.

 

 

 

Aquest article prové d'una conferència que vaig pronunciar al poblet del Carxe (administrati­vament conegut sota el nom oficial del Raspai), situat al terme de la població murciana de Iecla, el dia 29.09.95, jornada reivindicativa del primer Correllengua, per encàrrec de l'Associació Cívica per a la Normalització del Valencià, El Bull de Monòver.

 

 

 

Antoni Ródenas Marhuenda